LA SORTIDA DE LA CRISI
Economia 17/07/2017

Com Merkel perjudica l’economia mundial

És hora que Alemanya reconegui que el seu superàvit comercial és un signe de debilitat

'the Economist'
4 min
El país d’Angela Merkel, aquí en una imatge d’arxiu, té carreteres i escoles en mal estat que necessiten inversió pública.

Donald Trump ja s’ha retirat d’un acord comercial, el TPP amb països del Pacífic, i ha demanat que se’n renegociï un altre, el NAFTA, amb els països d’Amèrica del Nord. També valora imposar taxes a la importació d’acer als EUA, un moviment que amb tota probabilitat provocaria represàlies. L’amenaça d’una guerra comercial ha planat sobre la presidència de Trump. En contrast, la cancellera Angela Merkel abandera el lliure comerç. El 29 de juny va llançar un atac no gaire velat a Trump criticant les forces del proteccionisme i l’aïllacionisme.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

No hi ha dubte de qui té més raó. L’opinió de Trump que el comerç ha de ser equilibrat no té fonament econòmic. La creença que els aranzels igualaran el terreny de joc és naïf i perillosa: encongirien la prosperitat de tots. Però en un punt, almenys, Trump ha tocat una veritat incòmoda. El president dels EUA ha amonestat Alemanya pel seu superàvit comercial, que va fregar els 300.000 milions de dòlars l’any passat. És el més gran del món (el de la Xina està en tot just 200.000 milions). La solució amb què amenaça Trump -posar un límit a les vendes de cotxes alemanys- pot ser contraproduent, però el fet és que Alemanya estalvia massa i gasta massa poc. I la dimensió i persistència dels estalvis d’Alemanya la converteixen en un estrany defensor del lliure comerç.

Fonamentalment, els superàvits comercials indiquen un excés d’estalvis en detriment de la inversió. En el cas d’Alemanya, no és el resultat d’una política governamental mercantilista, com diuen alguns estrangers. Ni tampoc, com els governants alemanys sovint insisteixen, reflecteix la urgència d’una societat cada cop més envellida per estalviar cada vegada més. Els estalvis de les famílies alemanyes s’han mantingut en un nivell estable, tot i que elevat, durant anys. L’increment dels estalvis germànics ha vingut de les empreses i del govern.

El superàvit alemany és producte d’un acord de fa dècades entre empreses i sindicats a favor de la contenció salarial amb l’objectiu de mantenir competitiva la indústria. Aquesta moderació ha sigut molt útil per a l’economia alemanya durant la recuperació de la postguerra i més enllà. És un instint que ajuda a explicar la transformació d’Alemanya, que poc abans del 2000 era el malalt d’Europa i ara és un musculat campió.

Un model també envejable

El model germànic té moltes coses envejables. L’harmonia entre empreses i treballadors ha sigut un dels principals motius de la bona marxa de l’economia. Les empreses podien invertir sense patir perquè ningú els fes cap xantatge. L’estat va jugar el seu paper promovent un sistema d’aprenentatge vocacional que és admirat, i amb justícia. Als Estats Units, la perspectiva per a les persones sense carrera universitària ha empitjorat a mesura que es reduïa el nombre de llocs de treball a la indústria, fet que explica el nacionalisme econòmic de Trump. Alemanya no s’ha escapat completament d’aquest fenomen, però ha retingut més ocupació per als obrers que els EUA. Aquesta és una raó per la qual el partit populista AfD segueix sent perifèric a Alemanya.

Però els efectes col·laterals adversos del model són cada cop més evidents. Ha deixat Alemanya i el comerç global perillosament desequilibrat. Les restriccions salarials impliquen menys despesa domèstica i menys importacions. La despesa dels consumidors ha caigut a només un 54% del PIB, comparat amb el 69% dels EUA o el 65% del Regne Unit. Els exportadors no inverteixen els seus beneficis a casa. I Alemanya no està sola. Suècia, Suïssa, Dinamarca i Holanda també han estat acumulant grans superàvits.

Que una gran economia amb plena ocupació tingui un superàvit per compte corrent superior al 8% del PIB provoca una pressió irracional sobre el sistema global de comerç. Per compensar aquests superàvits i sostenir prou demanda agregada per donar feina a la gent, la resta del món ha d’endeutar-se i gastar amb la mateixa intensitat. En alguns països, notablement Itàlia, Grècia i Espanya, els persistents dèficits han comportat crisis. El seu pas cap als superàvits va tenir un cost elevat. El persistent excés d’estalvis al nord d’Europa ha fet que l’ajust fos innecessàriament dolorós. Durant l’alta inflació dels 70 i els 80 a Alemanya, l’afició a estalviar va ser una força estabilitzadora. Ara arrossega el creixement global i és un objectiu per a proteccionistes com Trump.

Es pot solucionar el problema? Potser aquest superàvit comercial s’erosionarà, com va passar a la Xina, amb una pujada de sous. L’atur és inferior al 4% i la població en edat de treballar es reduirà, tot i el creixement dels immigrants. Després de dècades de declivi, el cost dels habitatges està creixent, de manera que els sous ja no donen per tant com abans. Les institucions que defensen la moderació salarial estan perdent influència. L’euro podria pujar. Però l’instint alemany per a la cautela està molt arrelat. Els sous van créixer un 2,3% l’any passat, una xifra inferior als dos anys anteriors. Podrien passar anys fins que el superàvit baixi de forma perceptible.

El govern hi hauria d’ajudar gastant més. Alemanya té superàvit pressupostari, i els governants ho anomenen prudència, però és difícil de defensar. El país té projectes mereixedors de rebre diners públics. Els edificis de les escoles i les carreteres estan fets pols. L’economia podria estar més ben preparada per afrontar la digitalització: és el 25è país del món en velocitat de descàrrega. Més ajuts permetrien que les dones treballessin a temps complet en un país on la participació laboral de la dona és baixa.

I, per sobre de tot, ja és hora que Alemanya reconegui que el seu excés d’estalvis és una debilitat. Merkel té raó quan defensa el lliure comerç. Però ella i els seus compatriotes han d’entendre que el seu superàvit és una amenaça per a la legitimitat del lliure comerç.

stats