L’‘OPEP del cacau’ desafia la indústria
Costa d’Ivori i Ghana han provat de fixar un preu mínim de 2.600 dòlars per tona de cacau
BarcelonaNo n’hi ha gaires que puguin dir que en una dècada han passat d’estar tancats a la presó a ballar amb la reina d’Anglaterra. Kwame Nkrumah va néixer a la que era coneguda com la Costa d’Or, i en un període molt curt va passar de ser acusat de sedició a liderar la República de Ghana. Amb un gran suport popular, Nkrumah va deixar la cel·la i va convertir-se en un dels noms propis de la descolonització a l’Àfrica.
L’any 1963 el president ghanès va publicar un llibre, Africa must unite, on exposava que Nigèria i Ghana produïen el 50% del cacau mundial però que, com que el venien per separat, els preus acabaven beneficiant els compradors. Coincidint amb una baixada brutal dels preus del cacau, i aprofitant una visita de Nkrumah a la Xina, l’exèrcit va donar un cop d’estat l’any 1966. El país va abandonar els plans d’industrialització i va acceptar un pla d’ajustament del Fons Monetari Internacional. Poc després del cop, els preus del cacau van tornar a pujar.
Mig segle després de la proposta de Nkrumah, Ghana i Costa d’Ivori controlen dos terços de la producció mundial de cacau, però segueixen sent països pobres. “Els guanys del cacau només han beneficiat els que eren al poder”, explica Guennaro Dagauh, un historiador de Costa d’Ivori doctorand a la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria.
Per canviar-ho, Ghana i Costa d’Ivori van anunciar que a partir del 2020 deixarien de vendre cacau si no aconseguien un preu mínim de 2.600 dòlars per tona. Més tard, a la reunió entre els dos països i les multinacionals del sector, aquestes es van negar a fixar qualsevol preu i els africans van fer marxa enrere. Després, Ghana i la Costa d’Ivori van rebaixar la seva petició a demanar 400 dòlars extra al preu de mercat del seu cacau sempre que estigués per sota del llindar dels 2.600 dòlars.
L’economista senegalès Ndongo Samba Sylla considera que el repte per Ghana i la Costa d’Ivori serà mantenir aquesta unitat d’acció. Només així podran construir una mena d’OPEP del cacau, una organització de països que augmenti o disminueixi la producció per obtenir els millors acords per a l’economia local. Aconseguir preus més estables reduiria la volatilitat dels ingressos dels pagesos.
L’augment possibilitaria desenvolupar el sector del cacau, millorar la seva productivitat i tenir accés a més divises. A Costa d’Ivori, el cacau dona feina a un quart de la seva població (sis milions de persones), suposa el 25% de les exportacions i el 20% dels ingressos de l’estat.
Samba Sylla apunta que la pujada no seria senzilla. La UE aplica mesures que penalitzen l’entrada de la crema de cacau o d’una possible xocolata made in Ghana : “Com més processat està el cacau, més alts són els aranzels de la UE. L’estructura del comerç internacional situa els països africans com a mers proveïdors de matèries primeres sense processar”. L’economista conclou que Ghana, Nigèria, la Costa d’Ivori i el Camerun haurien d’unir-se per crear les seves pròpies plantes, però adverteix que això crearia turbulències polítiques.
El problema del franc CFA
Tant Samba Sylla com Dagauh coincideixen en assenyalar el franc CFA com un altre dels problemes de la Costa d’Ivori. L’economista recorda que la majoria de països que l’utilitzen tenen dèficit comercial: la moneda forta afavoreix les importacions i dificulta les exportacions. L’expatriació dels capitals i el frau fiscal impedeixen qualsevol tipus d’acumulació local. L’historiador considera el franc CFA “una arma que apunta al cap dels ivorians”. És una referència pràcticament literal: quan el 2011 Laurent Gbagbo va acostar-se als xinesos, París va bombardejar les posicions de Gbagbo i es va decantar per Alassane Ouattara, el seu rival electoral. Ouattara és amic de Nicolas Sarkozy des que com a primer ministre del país va entregar la concessió de l’aigua i l’electricitat a Martin Bouygues, amic íntim de l’expresident francès.
Un reportatge recent del Washington Post recordava com condicions laborals dels nens que treballen a les plantacions de la Costa d’Ivori. La indústria de la xocolata obté cada any 103.000 milions de dòlars en vendes a tot el món. L’Abou, un nen de 15 anys, hi explicava que havia començat a treballar per anar a l’escola, però que feia cinc anys que no hi anava.
Els nens cobren uns 5 dòlars la setmana, amb prou feines el preu d’un parell de rajoles de xocolata.
