“Esperem que la PAC no ens doni l’estocada final”

Pagesos i ramaders avisen que sense ajuts europeus les explotacions perillen

Amb 36 anys i sent dona, l’Anna Aragonès és una rara avis dins del sector ramader lleidatà. Encapçala, juntament amb el seu germà i els seus pares, una petita empresa familiar a la partida de Sant Just, a l’Horta de Lleida. “La nostra explotació disposa d’un conjunt de granges que estan molt juntes, tot plegat per reduir costos”, explica, conscient que els toca estrenye’s el cinturó davant l’actual baixada de preus. Però al mal temps bona cara. Fa menys de dos mesos que el Grup Aragonès inaugurava unes granges que els han permès passar de 1.500 vedells a 3.000, a més, “assumint el repte d’aconseguir generar zero residus”, afirma.

El futur de l’empresa d’Aragonès depèn de molts altres factors, entre els quals hi ha la Política Agrícola Comuna (PAC) de la UE, que manté la ramaderia i el sector agroalimentari amatents. Aragonès tem una reducció dràstica de les ajudes i subvencions europees: “Qualsevol tipus de retallada en aquest sentit ens afectarà perquè es tracta d’una compensació que es converteix en un suplement indispensable per a molts de nosaltres. Per tant, a partir d’ara ja veurem si serà rendible continuar treballant o no”.

De totes maneres, el repartiment de la PAC fins ara tampoc no és del grat d’Aragonès, que veu com la seva joventut esdevé un factor negatiu a l’hora d’acollir-se a aquestes ajudes. De fet, l’envelliment del sector i la falta de relleu generacional són dues rèmores que Europa no sembla disposada a pal·liar, i és que només el 9,41% dels preceptors de la PAC tenen 40 anys o menys. “Les ajudes estan mal repartides. Els joves gairebé no hi estem contemplats, i els més beneficiats acaben sent els pagesos de sofà”, rebla. I ¿qui són els pagesos de sofà? Per a aquesta ramadera, “gent que té terres però que no s’hi dedica, i no és just que els diners de la PAC es destinin a aquestes persones, a lobis i a grans terratinents”.

Aragonès va decidir embarcar-se en l’empresa familiar tot i tenir una altra feina perquè els seus pares li van ensenyar que la et terra torna allò que li dones. “Ara som nosaltres els que volem exercir de pilars per als nostres fills”, diu. Amb un nen de 13 anys i una nena de 8, confessa que li agradaria que seguissin el negoci familiar. “Al més gran li agrada molt col·laborar en les tasques de la granja”, assegura, tot i que té clar que sense ajudes els seus fills ho tindran encara més difícil que ella. “Esperem que la PAC no doni l’estocada final al sector”, manifesta.

Disparitat d’opinions

El Jaume Capdevila és un dels quatre germans propietaris de Carn Sargaire d’Almacelles, que es dediquen, des de l’any 1950, exclusivament a l’agricultura i a la ramaderia. Per això, com Aragonès, opina que els ajuts de la PAC s’haurien de destinar a aquelles persones que obtinguin d’aquest sector un mínim d’un 25% dels seus ingressos. “Tothom s’omple la boca parlant de producció de proximitat, però la PAC no té en compte aquest factor”, lamenta mentre afegeix que tota la seva producció agrícola es reverteix en el animals: “Tenim els diners immobilitzats pel menjar”. Per aquest motiu, afegeix, “invertim les bonificacions europees en millores de l’empresa, sobretot a nivell de maquinària, però si la sortida del Regne Unit de la UE ens acaba afectant, haurem de reinventar-nos de nou”.

El sector oleícola també hi té molt a dir. De fet, segons els sindicats, la nova PAC hauria d’evitar l’actual competència deslleial, diuen, arran d’un sistema provinent dels drets històrics d’ajuts entre oleïcultors de diferents territoris. “Parlen d’incloure una subvenció a l’oliverar de baix rendiment, però jo ja no me’n crec ni una sola paraula”, diu un productor d’oli a les Garrigues que prefereix l’anonimat. “Tots els pagesos depenem de la PAC. Sense aquestes subvencions no som res, perquè el producte és molt econòmic i la PAC el que fa és ajudar-nos una mica a resistir els baixos preus”, explica.

No és d’aquest parer un ramader del Segrià del sector porcí segons el qual “cap pagès no pot viure o pretendre viure de la PAC. El pagès ha de viure del seu producte. Les subvencions en algun moment el poden ajudar, però ha de ser autosuficient”. Tot i així, lamenta que les condicions per rebre aquests diners estiguin assolint “quotes surrealistes”, exactament la mateixa expressió que fa servir un pagès de fruita dolça a Torrelameu, que reclama la implicació d’Europa perquè la que fruita entri dins de la PAC. “Si poguéssim cobrar el mateix que els de l’olivera de Jaén, uns 1.400 euros per hectàrea de PAC, potser s’haurien evitat les últimes manifestacions, i les que vindran”, puntualitza.

“Quantes vegades a la vida creus que necessites un pagès?”