Pedro Luis Uriarte: “Les quinze comunitats que no tenen concert estan infrafinançades”

MadridPedro Luis Uriarte s’ha dedicat les últimes setmanes a fer una gira per defensar el concert econòmic basc. No només perquè hagi fet 140 anys des que es va aplicar per primer cop, sinó perquè torna a estar al centre de la polèmica a causa del debat sobre la reforma del sistema de finançament. Uriarte és economista i va ser el primer conseller d’Economia i Hisenda del govern basc després del franquisme, i va ser president de la comissió negociadora del concert econòmic entre Espanya i el País Basc. També va ser conseller delegat del BBV tant abans com després de la fusió de l’entitat amb Argentaria i fins a l’any 2001. Tot i defensar-lo aferrissadament, admet que el concert genera molta controvèrsia, motiu pel qual només accepta respondre a aquesta entrevista per correu electrònic.

Defensa que el concert basc no és un privilegi. Per què?

Per una raó molt senzilla: la Constitució espanyola, aprovada 100 anys després del concert, prohibeix els privilegis i, en canvi, la seva disposició addicional primera assenyala que “empara i respecta els drets històrics dels territoris forals”. Per tant, no pot ser un privilegi.

Està sobrefinançat, el País Basc?

Potser seria millor parlar d’una evidència: que les quinze comunitats autònomes que no tenen concert estan infrafinançades. Per exemple, Catalunya. El País Basc finança les seves pròpies despeses amb els seus ingressos, de la recaptació dels 24 impostos concertats, que són els que integren l’ordenament tributari espanyol. D’altra banda, paga a l’Estat la quota que determina la llei, un model establert el 1878 i que es calcula amb una metodologia del 1981. Per tant, el País Basc paga i rep el que li correspon per llei.

Per què s’està qüestionant ara més que mai el concert?

Qüestionar el concert és qüestionar la Constitució i les lleis espanyoles. Obeeix a raons exclusivament polítiques. Un partit ha aprofitat el greu conflicte que s’ha originat a Catalunya per atacar de manera indiscriminada tota la situació diferencial. I una d’elles, reconeguda constitucionalment, és el model del concert. Es parteix del supòsit que això pot aconseguir més vots a Espanya, perquè pot semblar l’autèntic defensor de la unitat d’Espanya, confonent dues coses que són molt diferents: unitat i uniformitat.

Alguns experts consideren que el càlcul de la quota no és rigorós.

No se li escaparà que molts experts amaguen sota títols acadèmics posicions ideològiques molt concretes. La quota es calcula a través d’una llei aprovada a les Corts. Els fonaments tècnics d’aquesta llei s’estableixen després d’una negociació que pot durar anys, com ha passat amb l’última, que havia d’haver entrat en vigor el 2011 i ho ha fet el 2017. Pensar que els competents tècnics del ministeri d’Hisenda són uns titelles febles en mans dels poderosos bascos que, aparentment, els enganyen any rere any des de fa 140 anys és un disbarat.

Podria haver-hi un concert català?

Per descomptat. De fet, Catalunya el va rebutjar en la meva presència el 1980, però el 2012 el va sol·licitar com a part del pacte fiscal. Els problemes per estendre aquest model a Catalunya no són tècnics, sinó bàsicament polítics, constitucionals i, avui, d’opinió pública.

I a totes les comunitats?

La resposta que he donat per a Catalunya és vàlida per a la resta de comunitats, tot i que lògicament [si tenen el concert] en poden sortir beneficiades o perjudicades en relació amb la seva situació actual. Òbviament, com que hi ha diferències notables de renda per càpita, i també d’economia submergida, l’extensió del model exigiria un sistema de solidaritat adequat. La solidaritat és absolutament necessària, però no és un donatiu, ni tampoc una subvenció de per vida. Suposa drets i també obligacions.

Quins avantatges comporta el concert per a Euskadi i Navarra?

L’avantatge fonamental és polític, perquè estableix una relació bilateral i pactada amb l’Estat en aquest àmbit. Per això, el concert és el pilar fonamental de l’autogovern basc. L’inconvenient és que obliga a recaptar. Això exigeix una administració pública competent, un bon coneixement econòmic i poca economia submergida. Amb el concert es corre un risc de recaptació, perquè el País Basc ha de fer l’aportació en forma de quota per assumir les despeses en competències no transferides. Però un cop pagada, i com que recapta la totalitat dels impostos, té les mans lliures per aprovar el seu pressupost d’acord amb els seus propis criteris establerts per a totes les administracions.

Sembla evident que el País Basc i Navarra tenen més renda per càpita gràcies al concert. A què es deu, en la seva opinió?

A tres raons que no tenen res a veure amb la metodologia del concert, ni la quota. Perquè tenen economies desenvolupades, amb elevada productivitat i competitives. Per exemple, Euskadi és la comunitat que més inverteix en R+D. Segona raó: perquè té un sector industrial potent. I tercera, que es diu poc, perquè la seva població està estancada i això es tradueix en uns índexs per habitant més elevats.