FINANCES

Popular: un any, cap responsable

Supervisors i institucions eviten l’autocrítica després de la caiguda del cinquè banc espanyol

Tenia prop de 33.000 milions d’euros en actius tòxics. El Santander se’l va haver de quedar quan estava a punt de fer fallida a canvi d’un euro i 305.152 accionistes van perdre tota la seva inversió en el banc. En els sis primers mesos del 2017 va aflorar unes pèrdues de 12.218 milions, que són el rècord absolut de la història de la banca espanyola i que són pràcticament el cost del rescat de CatalunyaCaixa. Al sector financer hi havia el convenciment que el banc operava des de feia anys ocultant informació. I tot plegat va passar en ple 2017, pocs anys després que la crisi financera posés en risc l’economia europea i que institucions, administradors i supervisors es conjuressin per evitar nous desastres.

El cas del Banco Popular, intervingut per les autoritats europees el 6 de juny de l’any passat 10 mesos després de superar uns tests d’estrès i adjudicat al Santander en una operació llampec que està camí de ser jutjada pels tribunals espanyols i europeus, qüestiona la gestió dels reguladors i supervisors. Perquè el cert és que el banc era un forat. I tot i que molts ho sospitaven, ningú va avisar.

Indignació dels clients

“La caiguda del Popular ha sigut un problema més d’una llarga llista que ens ha fet desconfiar dels organismes reguladors, especialment del Banc d’Espanya, i de les administracions que tenen competències per vetllar pels interessos dels consumidors, especialment el ministeri d’Economia”, diu Rubén Sánchez, portaveu de l’associació de consumidors Facua. Però el cert és que aquestes dues institucions han tirat pilotes fora. Així s’expressava l’aleshores ministre Luis de Guindos dies després de la fulminant caiguda del banc: “En totes les meves declaracions jo deia sempre «segons em diu el supervisor». Jo no tinc inspectors als bancs, hi ha un supervisor espanyol o europeu”. Rigorosament, Guindos no mentia: des del 2014 la supervisió és cosa del Mecanisme Únic de Supervisió (MUS), on col·laboren tots els bancs centrals estatals, com el Banc d’Espanya.

Aquest organisme tampoc fa autocrítica. El governador, Luis María Linde, es va aferrar al fet que la caiguda del Popular no la va causar la falta de solvència sinó la fugida massiva de dipòsits dels clients -el banc va perdre 18.000 milions en dipòsits en pocs mesos i 5.000 en els últims dies-. “La solvència d’un banc es mesura de manera aritmètica i, d’acord amb les normes en vigor, era solvent fins al dia 5 de juny”, va dir Linde.

El governador no va voler entrar en les últimes i polèmiques ampliacions de capital del Popular: “No soc qui per opinar, però en aquell moment no hi havia motius per pensar en una crisi de liquiditat”. I interrogat de nou sobre les seves funcions, va ser clar recordant que el Banc d’Espanya no és el supervisor: “És el MUS, amb seu a Frankfurt, qui ho fa”.

Tampoc la CNMV, que vetlla pels interessos dels inversors, va fer autocrítica. El seu president, Sebastián Albella, ha reiterat que és “obvi” que la CNMV no era el supervisor. L’entitat, a més, ha afegit un tirabuixó a la seva versió del cas raonant per què no va suspendre la cotització de l’acció de Popular, com sí que va fer mesos després amb Liberbank per evitar que es repetís una caiguda a plom.

De fet, els accionistes del Popular han hagut d’assistir a l’enfonsament d’uns títols que valien més de cinc euros el 2013 i 30 cèntims l’últim dia del Popular. Segons Albella, els casos eren diferents, perquè la caiguda del Popular estava “relacionada amb la situació i la percepció que el mercat tenia sobre l’entitat” i, per tant, intervenir “no hauria sigut adequat”.

Els dubtes creats

Fonts financeres van un pas més enllà i no veuen en el cas un exemple de mala gestió dels supervisors, sinó un senyal de prudència. “Què hauria passat si abans o després del rescat de Bankia s’hagués hagut de rescatar també el Popular? -diu una font-. Això cal tenir-ho en compte: el Banc d’Espanya és supervisor de la solvència dels bancs però també garant de l’estabilitat del sistema financer”, afegeix.

Tot plegat no convenç Facua. “No hi ha protocols de control eficaços i el paper del ministeri i del Banc d’Espanya ha sigut més de garantir els interessos i la impunitat dels bancs que no el de protegir els petits accionistes i els consumidors”, lamenta Sánchez. En tot cas, l’herència del Popular és preocupant: la cinquena entitat del país va desaparèixer amb un forat gegantí i sense que ningú avisés. Amb la volatilitat actual, resulta inevitable mirar la resta de bancs i preguntar-se si són o no són prou solvents.

Més continguts de