Sánchez té quinze dies per postular Calviño perquè presideixi l’Eurogrup

El Mede admet ara l’elevat cost social del rescat a Grècia

Pedro Sánchez té dues setmanes per decidir si vol que Nadia Calviño, vicepresidenta econòmica del govern espanyol, sigui candidata a presidir l’Eurogrup, l’òrgan informal que agrupa els ministres de finances dels 19 països que comparteixen l’euro. Així ho va anunciar ahir l’encara president Mário Centeno, que acaba mandat el dia 12 de juliol i ja ha anunciat que no es presentarà a la reelecció. La presidència de l’Eurogrup s’allarga dos anys i mig i, per al pròxim mandat, Calviño és una de les més ben posicionades, malgrat que ahir evités en tot moment confirmar si presentarà formalment candidatura i ho deixés en mans del president Sánchez.

En ple debat sobre el pla de recuperació econòmic per a la Unió Europea, els ministres de l’euro hauran de decidir també qui volen que lideri a partir del juliol les seves reunions, una missió complexa perquè implica intentar casar posicions tan oposades com les dels Països Baixos i Itàlia, per exemple, una oposició que és justament la que està allargant la posada en marxa d’aquest pla de recuperació.

Més enllà de Calviño, exsecretària general de pressupostos de la Comissió Europea i molt ben considerada a la bombolla de Brussel·les, els altres dos noms que sonen com a principals candidats a presidir l’Eurogrup són el luxemburguès Pierre Gramegna i l’irlandès Paschal Donohoe. Però els equilibris polítics fan pensar que Calviño és qui té més possibilitats, per ser de la família política socialista (com Centeno i com el ministre de finances alemany, Olaf Scholz). També li juga a favor ser d’un dels països del sud, ja que qui lidera el grup de treball que prepara els documents de l’Eurogrup és un finlandès, Tuomas Saarenheimo.

La votació del president o presidenta serà a principis de juliol i per majoria simple dels 19 ministres de finances. Tot plegat en el si d’un organisme informal i poc transparent però que té un pes decisiu a l’hora de dibuixar el rumb de la política econòmica de la zona euro. Oficialment no té capacitat de decisió legal però, com avisa l’ONG Transparència Internacional, les seves decisions sempre acaben sent implementades pel conjunt dels 27 ministres de finances de la UE. A més, l’Eurogrup -i, per tant, el seu president- no està obligat a retre comptes davant l’Eurocambra (l’única institució europea escollida directament pels ciutadans), sinó que ho pot fer de manera voluntària. Tot i això, les decisions que es prenen en aquest òrgan intergovernamental són tan transcendents com per exemple ho serà el disseny de la línia de crèdits del fons de rescat que s’activarà per donar resposta a la pandèmia del coronavirus.

‘Mea culpa’ amb Grècia

També ahir el fons de rescat de la UE (Mede) va admetre que no va tenir prou en compte les conseqüències socials del programa de rescat de Grècia en l’anterior crisi econòmica. A través d’un informe elaborat per l’excomissari Joaquín Almunia i encarregat per l’organisme, el Mede reconeix que el cost financer i social de salvar l’eurozona amb el rescat de Grècia va ser “considerable”. L’informe creu que els programes van permetre que Grècia tingués finançament d’emergència i van evitar la seva sortida de l’euro, però “van posar una atenció insuficient a les necessitats bàsiques de la població grega”.

No és el primer mea culpa que s’envia des de Brussel·les a Atenes, això sí, després de vuit anys d’intervenció i retallades. L’expresident de la Comissió Europea Jean-Claude Juncker va ser encara més explícit en una compareixença al Parlament Europeu en què va assegurar que “durant massa temps” s’havia “trepitjat la dignitat del poble grec”. Va afegir fins i tot que lamentava la “falta de solidaritat” amb Grècia.

Un mea culpa que arriba també en un moment en què les condicions sobre les ajudes europees que s’aconsegueixin pactar per donar suport als països més afectats pel coronavirus continuen dividint la Unió Europea. Brussel·les va proposar fa unes setmanes crear un fons de 750.000 milions entre subvencions vinculades al pressupost i crèdits barats, una proposta que el sud veu amb bons ulls però que Àustria, Finlàndia, Dinamarca o els Països Baixos continuen veient amb escepticisme. Aquest grup de quatre (amb Dinamarca més tova) insisteix en rebaixar la quantitat, donar més crèdits que subvencions i, sobretot, vincular-los a fortes reformes. A més, Alemanya prefereix la seva proposta d’un fons de 500.000 milions de subsidis. Els líders mantindran la primera ronda de la discussió la setmana que ve. Ahir el ministre de Finances holandès ja deia que no veia factible un acord sobre el pressupost fins a la tardor.