Publicitat
Publicitat

FINANCES

Segona oportunitat amb dubtes

Només cent persones a l’any opten per anar als jutjats per lliurar-se del deute que no poden pagar

Catalunya tenia l’any passat més de mig milió d’aturats, una part dels quals acumulaven més deutes dels que podien afrontar amb els seus ingressos. Així i tot, al 2016 només un centenar de persones van optar per acollir-se als jutjats de Barcelona al mecanisme de segona oportunitat, l’instrument aprovat pel govern espanyol el 2015 perquè particulars i autònoms amb problemes financers poguessin lliurar-se de l’anomenat hiperendeutament. El 2017 la xifra ha augmentat lleugerament: 117 casos fins al setembre. El procediment, molt utilitzat en altres països, a Espanya es limita a uns 2.000 casos. És una demostració que la llei està lluny de l’èxit i molt a prop del fracàs, tot i que la recuperació econòmica encara s’ha de consolidar.

“Des del Col·legi Oficial d’Advocats fa temps que reivindiquem que la llei del 2015 requereix una profunda modificació perquè no funciona”, explica Jesús Sánchez, secretari de la junta del govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Sandra Zapatero, presidenta de la sectorial d’autònoms de la UGT (CTAC), és igualment contundent: “És un fracàs absolut; per als treballadors autònoms és inassumible”.

Els resultats han acabat donant la raó a la incredulitat amb què va ser rebuda l’aprovació de la llei. Tot i les referències existents al Regne Unit, França i Alemanya (país on és utilitzada per unes 200.000 persones cada any), el govern del Partit Popular va optar per fer un instrument nou, sense facilitats per als afectats i amb un procediment complex que atemoreix els possibles usuaris. Entre d’altres coses, perquè posar a zero el comptador de crèdit els suposarà perdre -amb escasses excepcions- tot el seu patrimoni, inclòs l’habitatge. “Quan dius als afectats que han de pagar un advocat i un mediador i que es poden quedar sense casa, pregunten de quina oportunitat es tracta. Però és veritat que o bé acudeixen al mecanisme de segona oportunitat o bé tot acabarà al banc”, diu Elisa Escolá. Aquesta advocada del despatx Jausas és molt crítica amb la llei, però creu que té “potencialitat” si se la dota d’instruments.

El principal problema de la llei és el desconeixement que se’n té a la societat. El segon, que persones sense recursos puguin engegar un procediment per al qual necessiten un advocat especialitzat, perquè de moment els advocats d’ofici no poden prestar aquesta mena de servei. Una vegada superats aquests dos obstacles, comença la tramitació: primer, cal intentar arribar a un acord extrajudicial amb les entitats financeres. Tots els intents acaben en no res, però és un procediment imprescindible per poder començar el concurs de creditors abreujat que permet la llei de segona oportunitat. I, a partir d’aquí, es venen els actius -si n’hi ha-, es liquida una part del passiu que determina la norma i, si aquesta via és impossible, es fa un pla de pagaments a cinc anys. El deutor queda exonerat de la resta del deute, tret que posteriorment es demostri que va mentir sobre la seva situació o que va aconseguir recursos per mitjà de l’economia submergida. També si li arriben recursos per una altra via, ja sigui la loteria o una herència.

Sense deute i sense patrimoni

“La llei de segona oportunitat és un instrument poderosíssim ara que ha passat la pitjor part de la crisi”, admet Carlos Puigcerver, titular del jutjat de primera instància número 50 de Barcelona, especialitzat en aquesta mena de casos. També opina que “la legislació és millorable i requereix una reforma profunda”, però la defensa: “Perquè recuperes la possibilitat de ser un subjecte patrimonialment actiu”, afirma, tot i que calgui desprendre’s de tots els béns.

Entre els consultats, Borja Prado, advocat de Lexben, és el més fervent defensor de la llei. Després d’haver portat una quarantena de casos, està convençut que no és gens difícil arribar a un procés d’exoneració. I defensa que ha tingut clients que, tot i iniciar el procediment amb milions d’euros en préstecs, “han aconseguit quedar a zero”. Fins i tot és gairebé l’únic a defensar la possibilitat de continuar mantenint l’habitatge. Perquè pugui passar s’han de donar dos condicionants: estar al corrent del pagament de les mensualitats i que el valor del deute hipotecari sigui superior al valor de mercat del pis. Els qui tenen deutes amb l’administració, sobretot els autònoms, tenen un problema afegit: a Hisenda i a la Seguretat Social se’ls ha de pagar almenys el 50%. “Això no és una loteria; aquí no es regala res”, conclou Prado.

LES CLAUS

1. Per què es va crear la llei de segona oportunitat?

Fins al final de la crisi el govern espanyol no es va plantejar elaborar una llei de segona oportunitat, mecanisme que funciona en altres països occidentals i que és un senyal de confiança en els emprenedors. Es va plantejar com un incentiu perquè les persones afectades alliberessin recursos per afrontar despeses bàsiques: alimentació, energia i habitatge. I també perquè els autònoms a qui no els haguessin anat bé els negocis poguessin començar de zero, sense la càrrega creditícia que havien acumulat en plena crisi econòmica. S’assumia així una recomanació de l’FMI.

2. Qui la va elaborar?

La redacció de la llei va ser impulsada pels ministeris d’Economia i de Justícia fent cas, en part, dels consells que van llançar uns quants grups de treball creats especialment per a la matèria. Se’n van retocar alguns elements sense fer cas dels experts, com ara allargar el termini per pagar deutes pendents fins a cinc anys.

3. Quins eren els errors d’origen que es van detectar en l’estrena de la llei?

Un dels arguments que es van utilitzar per censurar el mecanisme de segona oportunitat va ser el fet que els deutors estiguessin obligats a pagar els deutes contrets amb Hisenda i la Seguretat Social, un element especialment sensible per als treballadors autònoms. També que no es defensés el concepte d’habitatge habitual.

4. Per què té tan poca acollida en una societat on el crèdit va permetre augmentar la capacitat adquisitiva?

Els experts consideren que la norma és socialment molt poc coneguda. I que, a més, s’hi afegeixen les barreres d’entrada: haver de pagar un advocat i un intermediari que puguin dirigir un procediment complex en què, abans de tot, s’ha de negociar amb les entitats financeres i intentar vendre els actius de què es disposi.

5. Què aconsellen els experts?

Que se subvencionin els advocats i que se’ls ofereixi formació en aquesta disciplina, especialment als professionals del torn d’ofici.

Més continguts de