“Senyoreta, em podria portar un cafè?”

BarcelonaFa uns anys, Ariadna Marín, directora general de Coatresa, empresa especialitzada en recobriments antiadherents per als sectors industrial i alimentari, era en una fira amb un comercial i un tècnic quan un possible comprador li va preguntar: “Senyoreta, em podria portar un cafè?”. Ella va fer com si res i l’hi va servir. Però era evident que, una vegada més, l’havien pres per la secretària.

Podria semblar un fet aïllat. Una confusió fora de lloc d’un client que aquell dia anava una mica despistat. Però l’experiència d’altres directives que es dediquen al món de les fàbriques confirma que no ho és tant.

Encara són poques, però de mica en mica la xifra de directives en aquest sector va creixent. Inka Guixà és una altra d’elles. Dirigeix la companyia metal·lúrgica La Farga, que l’any passat va facturar 1.019 milions d’euros. Amb seu a les Masies de Voltregà, el grup fabrica semielaborats de coure i està present a tot el món.

Un dia, explica, va anar a rebre un client a l’entrada de l’empresa i quan van pujar a l’oficina l’home va pensar que era una simple administrativa i li va tancar la porta. La directiva va haver de tornar-la a obrir i explicar-li que era amb ella amb qui s’havia de reunir.

“Són petites vivències que ens han passat a totes, però que demostren que el nostre sector encara és molt masculí”, explica Martina Font, directora adjunta de Font Packaging Group, dedicat a l’elaboració d’embalatges i capses de cartró.

En el seu cas, va assumir-ne la gerència l’any 2009 i comparteix aquest càrrec amb el seu germà Francesc. Fa poc, un client també va pensar que era la recepcionista. Aquesta anècdota, pel que sembla, és tot un clàssic entre les empresàries del sector.

“Fa uns 20 o 30 anys veure dones joves com nosaltres comandant grups manufacturers era impensable”, admet. “És veritat que tampoc es veien homes amb cotxets i, afortunadament, ara se’n veuen molts més. Els temps estan canviant. Però al nostre sector tot va una mica més lent”.

Tant ella com Marín i Guixà provenen d’empreses familiars, “un entorn sens dubte més propici a reconèixer el talent femení”, asseguren. “Sembla que tenir un home al capdavant dona la imatge que l’empresa és seriosa, solvent, i quan arribes et topes amb aquest prejudici. Però després, quan veuen que no vens fum, que ets tècnica i que l’empresa creix, s’adonen que una dona també ho pot fer molt bé”, detalla Font.

Totes tres han pres les regnes de les seves fàbriques en un moment decisiu per a aquest tipus de negoci, amb la globalització a sobre i la urgència d’automatitzar-ho i digitalitzar-ho tot tant com es pugui per guanyar en competitivitat. Amb visió de futur, han apostat per la innovació i han conduït cap a l’èxit les seves respectives empreses. Ho explicaven al col·loqui Fàbriques: transformar-se o morir, que el Grup 7, dedicat a donar visibilitat a les dones empresàries, va organitzar a començaments d’estiu a la Cambra de Barcelona.

La Martina i el seu germà Francesc són la tercera generació de la mateixa família que es posa al capdavant del negoci. Ho van fer “en plena crisi i amb la facturació de l’empresa caient un 25 per cent”.

“Després d’analitzar la situació -explica- vam decidir embarcar-nos en un canvi d’estratègia important basat en la innovació i la indústria 4.0”. En poc temps, l’aposta va resultar molt rendible. L’era del negoci online obria grans oportunitats: gairebé tots els productes s’envien al client en caixes de cartró.

Van dedicar temps i recursos a millorar el producte final per respondre a les noves necessitats del mercat. Però, sobretot, van innovar en els processos. “Abans, moltes coses s’havien de comptar manualment i el director de producció havia de baixar a la fàbrica a comprovar les màquines. Ara, en canvi, la tecnologia t’ajuda. Les màquines són capaces de preveure una avaria o l’estat del motor i això suposa un gran estalvi. La digitalització també ens permet controlar tot el procés en temps real i a distància”, detalla Font.

Amb un creixement de dos dígits des de l’any 2010, el grup preveu facturar aquest any uns 40 milions d’euros. També han guanyat més de 10 premis internacionals d’embalatge i han penetrat al mercat online amb el llançament de Kartox, una start-up especialitzada en solucions d’embalatge personalitzades.

En el cas de Marín, també li va tocar prendre el relleu al front de Coatresa en un moment difícil. Era l’any 2008 i, malgrat la delicada conjuntura general, va decidir seguir endavant amb els processos de renovació tecnològica i internacionalització de l’empresa que havien posat en marxa feia poc. I no es va equivocar. Des de llavors, el grup ha doblat els resultats i ha passat de tenir una facturació d’uns 10 milions d’euros l’any 2008 tenir-ne una de 20 milions el 2017.

Per a Inka Guixà, el camí a seguir també ha sigut el d’apostar pels nous avanços tecnològics. “És a l’ADN de l’empresa, que va néixer fa dos segles però als anys 80 era en una situació d’autèntica fallida”, ens explica.

El seu avi, Vicenç Fisas, ja mort, va rebre l’encàrrec de tancar la fàbrica. Però enlloc de fer-ho va optar per la innovació. Amb l’ajuda del seu gendre, Oriol Guixà, actual president del grup i pare de l’Inka, van estudiar l’estat de la tècnica i van decidir inventar-se un procés nou que no existia enlloc més del món i que utilitza com a primeres matèries reciclats del coure. Al cap dels anys, això no només els va permetre sortir endavant, sinó també expandir-se i convertir-se en una de les grans empreses del sector.

“En les situacions crítiques és quan més s’aguditza l’enginy”, assegura l’actual directora general, que ja treballava a la companyia quan el 2012 van viure una situació similar a petita escala amb una de les seves plantes productives. Hi havia hagut una davallada important en el mercat del tub i, de nou, enlloc de tancar la fàbrica van decidir implementar un nou tipus de tecnologia que la va tornar a fer rendible.

Un punt de vista diferent

Però a banda de l’encert que puguin tenir a l’hora de dirigir les seves empreses, les tres constaten que la seva condició de dona aporta un punt de vista diferent i enriquidor al conjunt de l’empresa.

“Representem la meitat de la població i no s’ha d’oblidar que qui compra el producte, moltes vegades, són les dones. Això fa que, des de la direcció de l’empresa, puguem entendre millor el que busquen aquestes compradores i puguem filar més prim en temes com l’acabat final o el packaging, per exemple”, detalla Font.

Un altre aspecte interessant és la manera d’organitzar el temps i conciliar la vida laboral i personal. Font té dos fills, mentre que Guixà i Marín en tenen tres cadascuna. Totes tres coincideixen que les seves responsabilitats a casa les obliguen a ser molt organitzades. “Crec que, moltes vegades, les dones aportem una manera més eficient d’aprofitar el temps dins de l’empresa, anem al gra i evitem que les reunions durin mil hores, per exemple”, ressalta Font.

També diuen que la seva presència ajuda a fomentar la conciliació. “Ja no ens reunim a les sis de la tarda, sinó que intentem fer-ho dins de l’horari laboral. La meva vida com a empresària ja està prou plena de compromisos socials i viatges que m’impedeixen estar amb la meva família. I ara els homes també ho valoren”, assegura Marín.

Tot i això, aquestes dones lamenten que pel fet de ser mares i alhora empresàries sempre se’ls hi hagi de preguntar com s’ho fan per compatibilitzar les dues coses. És una qüestió que rarament se li planteja a un home. La qual cosa demostra que encara queda molt camí per recórrer, asseguren.