Tornen les cues al Cash Converters

BarcelonaUn petit cartell rosa amb tres figures que formen una cara somrient i unes quantes persones esperant a la porta. És el senyal, altre cop característic, que allà hi ha un Cash Converters. Altre cop perquè les botigues han tornat a obrir després de l’estat d’alarma; i altre cop perquè la gent torna a necessitar petits ingressos extres. Els treballadors d’aquesta cadena que va suposar una útil i petita font de diners a qui ho va necessitar en els pitjors anys de la crisi financera no han quedat al marge d’aquesta segona crisi: una part de la plantilla està en ERTO. Tampoc hi ajuda que les normes de prevenció pel covid-19 hagin reduït el nombre de persones que poden entrar-hi simultàniament.

Tot i així, els empleats reconeixen que han detectat un repunt de clients amb la situació actual. “S’ha notat que hi ve més gent, perquè hi torna a haver necessitat”, resumeix un dependent. S’hi venen sobretot mòbils, pantalles d’ordinador i una mica més d’or. “De fet, són els productes que més es venen habitualment”, afegeix.

A les cues que es formen a la porta dels diferents establiments que hi ha a Barcelona, costa d’esbrinar què hi ven la gent. Són esperes silencioses on el denominador comú són els carrets de la compra, les bosses opaques plenes de trastos i les motxilles. En alguns paquets s’hi intueix ferralla, en uns altres monitors i en uns altres cascos de moto. “Hi vinc a vendre un ventilador: total, en tenia un altre a casa i aquest ja no l’utilitzo. Em va costar 30 euros, però, mira, si me’n donen 12... ja puc pagar una targeta de metro”, explica una dona que espera a la botiga del carrer Balmes.

Es nota, per com respon a la pregunta de si es pot vendre qualsevol cosa, que no és la primera vegada que hi ve. “Compren bolsos però han de ser de marca, roba no, or i plata sí, ordinadors, mòbils... però has de demostrar que funcionen i l’has de portar carregat”, comenta abans de donar el consell final: la clau, diu, és passejar per la botiga per veure què hi ha i a quant es ven. “Així sabràs què en pots obtenir”.

Té raó: a la botiga hi ha de tot. Des de l’últim model Nintendo i mòbils de totes les marques fins a jocs de Lego, de la Play, electrodomèstics i instruments. Un teclat de piano, per exemple, costa 359 euros. Hi ha raquetes de pàdel i bicicletes, i també ninots Funko i rellotges. Però igual que sembla senzill trobar-hi gairebé qualsevol cosa, no és gens fàcil que la botiga t’ho compri. Ho dona a entendre el curós examen que fa un treballador de les ulleres de sol que intenta vendre-li una dona o del comentari que fa un noi quan surt de l’establiment del carrer de Sants. “No m’ha comprat el casc de BMX, el molt...”, renega davant un amic seu.

Revenda d’or i plata

L’ambient al voltant d’aquesta botiga és una mica més complex. D’una banda, les bosses que amaguen els productes i la nul·la conversa entre els uns i els altres és igual, però aquí s’hi afegeix un negoci paral·lel: el dels que es col·loquen a la porta a veure si veuen futurs venedors de plata i or que decideixin tancar el tracte amb ells, en lloc de la botiga. “Vine, fem-ho mig d’amagat que si em veuen em fan fora”, li explica un d’ells al noi a qui està a punt de comprar-li un rellotge.

I, enmig de tot això, s’hi planta la senyora Maria, una veïna del portal del costat de la botiga, que n’és clienta (i venedora) habitual i que els coneix a tots. Primer s’atura a la porta i envia petons a distància als dependents, després pregunta per l’últim a la cua i aprofita l’ocasió per acostar-se al vidre a saludar els treballadors encarregats d’acceptar comprar o no els productes. Es passeja amunt i avall amb el seu vestit rosa amb llunes negres i la seva mascareta de flors, sense voler confessar què porta a la bossa, però repetint amb veu molt fluixeta que ella els coneix a tots. En resum, sigui per poder comprar targetes de metro o per donar vida al barri, les cues han tornat al Cash Converters.