Tractat CETA: a favor i en contra

Elena Moya i Miquel Carrillo opinen sobre els avantatges i inconvenients del tractat de lliure comerç entre la UE i el Canadà, el CETA

Fem com Trump i posem barreres?

Per Elena Moya

No entenc per què a Espanya s’ha de polititzar tot. El CETA és un tractat comercial, i un dels criteris més importants per formar-se una opinió és si el tractat millora les condicions del consumidor final. Doncs bé: el CETA elimina 9.000 tarifes, i per tant els preus de les mercaderies baixen automàticament. Per a mi tot el que deixi el consumidor en més bones condicions és bo. Així ho entén tothom amb la desregularització de la telefonia. Quan jo era jove teníem un operador dominant, Telefónica, que feia el que volia. Ara, per sort, el telèfon ja no és un luxe sinó una eina a la qual gairebé tothom té accés.

Evidentment, també s’ha de mirar que aquests tractats es facin sobre un marc ètic, i en aquest sentit em sembla que el CETA no té precedents quant a protecció dels treballadors i promoció de la inversió responsable, a part que també estableix normes per a la seguretat i la protecció del consumidor.

Vivim en un món cada cop més proteccionista, precisament perquè hi ha qui pensa que la globalització és un dels principals motius dels nostres mals. Per això, rebutjar tot el que soni a globalització -com els tractats internacionals- sembla la postura de l’esquerra, amb l’argument que és millor per al treballador.

Em sembla erroni. És cert que la globalització i la caiguda de moltes barreres comercials han deixat persones sense feina. El tèxtil català, per exemple, va caure quan la Xina va començar a fer el mateix però molt més barat. Entenc la queixa dels treballadors, però aturar el progrés i no permetre que milions de persones tinguin roba més barata no és la solució.

La solució és donar eines a qui s’hagi quedat enrere en el camí de la globalització. Si no és competitiu que Catalunya tingui una indústria tèxtil, el que hem de fer és pensar en quines indústries podem afegir valor i crear riquesa. Protegir feines mal pagades (com les que Trump protegeix a Pittsburgh) no és bona idea. Hem de pensar molt bé què produïm i educar-nos per aconseguir-ho. La retòrica per protegir els treballadors de Pittsburgh o els càrnics d’Europa només és demagògia fàcil per caçar vots. Així ni progressa el món ni avancen les persones.

El que ha fet que cada cop més milions de persones tinguin sostre, educació i menjar és que tot això cada cop sigui més assequible, i no pas un luxe. Per aconseguir-ho cal fer intercanvi i que cadascú faci el que sap fer millor. I això, senyors, són tractats comercials. ¿O volem fer com Trump i posar barreres?

La democràcia, de rebaixes

Per Miquel Carrillo

Resulta molt simbòlic que gairebé el mateix dia en què se celebren els 40 anys de règim democràtic comencin les rebaixes d’estiu i es ratifiqui des d’Espanya el tractat de lliure comerç entre la UE i el Canadà, el CETA. En aquest racó del món, castigat per 40 anys més de pau fosca i autàrquica, qualsevol cosa que comenci per “Europa” i “llibertat” ens sembla la solució als nostres problemes existencials, i refusar-ho, un acte d’alta traïció al nostre destí universal. De passada, esclar, serveix com a eina llançívola en un ecosistema polític força mediocre: si hi votes en contra o t’abstens ets un chavista antieuropeu, com recordava la vicepresidenta a tot el país ahir al telenotícies.

Resulta simbòlic perquè segurament tractats com el CETA inauguren una nova etapa del concepte de democràcia política i econòmica. I en aquesta democràcia tolerada en què vivim -no feu soroll que ens hi han convidat a última hora i gràcies-, continuem comprant acríticament tot el que ens vingui d’una Europa que, malauradament, ja no és el que era. El CETA, el TTIP amb els Estats Units i la resta de tractats comercials que vindran no són processos d’integració que busquin combinar agendes socials, econòmiques, ambientals i polítiques apujant els estàndards per a tothom. L’objectiu en aquesta etapa del capitalisme financer és conformar zones favorables a la circulació de grans inversions, mitjançant l’harmonització a la baixa de la regulació dels blocs de països que en formin part i el desbrossament de la legislació ambiental. L’excusa, com sempre, és la creació d’ocupació i el creixement, en una cursa ferotge contra el bloc econòmic asiàtic en la qual acabarem perdent tots.

El CETA genera molts dubtes i alarmes: a banda de la previsible pèrdua de llocs de treball, l’encariment dels fàrmacs, la consagració de la liberalització i privatització de serveis bàsics o els efectes en el nostre sistema alimentari, el tractat autoritzaria milers d’empreses estrangeres a demanar als països que legislin a favor del bé comú i contra els seus interessos particulars. En un moment en què cal afrontar problemes de la magnitud del canvi climàtic, lligar-se les mans en matèria de polítiques públiques no sembla la millor opció. Lluny d’haver reformat “radicalment” l’ISDS (Investor-State Dispute Settlement), el mecanisme paral·lel a la justícia ordinària de resolució de conflictes inversor-estat, el CETA l’expandeix i l’arrela.

Benvinguts a la nova democràcia; benvinguts a les rebaixes.

Més continguts de