Traïdor a la seva classe?

Madrid"Quan Franklin Delano Roosevelt [president dels Estats Units entre el 1933 i el 1945] va assumir el càrrec, la ideologia dominant era l'economia de lliure mercat i un rígid individualisme, i el govern federal tenia un abast i una ambició petits", escriu Adam Cohen en la seva biografia Nothing to fear [Res a témer]. El periodista i escriptor recorda un discurs de president sortint Hoover el 1931 durant la Gran Depressió. "L'única funció del govern és afavorir les condicions per al desenvolupament beneficiós de l'empresa privada", va declarar. Cohen assenyala: "Roosevelt i els seus assessors van introduir una nova filosofia que sostenia que els nord-americans tenien responsabilitats l'un amb l'altre i que el govern tenia el deure d'intervenir quan el capitalisme fallava".

Amb un 25% de la força de treball dels Estats Units a l'atur, Roosevelt va dir en el seu discurs inaugural, el gener del 1933, que esperava abordar els problemes amb els poders tradicionals del president. Si no n'hi hagués prou, va afegir, demanaria un "desviament temporal", amb la sol·licitud d'un "ampli poder executiu per lliurar la guerra contra l'emergència". "Tan gran com el poder que m'atorgaria si, de fet, ens envaís un enemic estranger", va afegir. El fet és que la Cambra de Representants va votar a favor de la major part de les seves propostes sense necessitat d'aquest poder executiu especial.

El New Deal o el potent estat del benestar, el fre a l'especulació del sistema bancari després del seu tancament temporal i el llançament del pla d'obres públiques, va acabar amb la Gran Depressió, però les pressions de l'establishment van portar Roosevelt a reduir la despesa fiscal, i els anys 1937 i 1938 va tenir lloc una recaiguda. Segons John Maynard Keynes –que va escriure a Roosevelt el 1937–, això es va deure a una retallada de la despesa fiscal i a la recerca d'un pressupost equilibrat, i va recomanar apostar una altra vegada per la despesa fiscal i el rellançament de la demanda agregada, com els anys 1933 i 1934. A mitjans 1938, l'economia sortia una altra vegada de la recessió, però no seria fins després de l'entrada dels EUA a la Segona Guerra Mundial, a finals del 1941, que es recuperaria el pols anterior al 1937 i aquells nivells d'ocupació.

Quan Roosevelt va ser triat el 1932, un sector de l'establishment el va titllar de "traïdor a la seva classe", segons la biografia de l'historiador H.W. Brands, titulada precisament Traitor to his class. Segons explica, una ala del seu partit, encapçalada pel que va ser candidat a president pel Partit Demòcrata el 1928, Al Smith, el va acusar de socialista i va denunciar el New Deal com un intent d'instaurar els principis del comunisme de la Unió Soviètica a Amèrica.

Brands apunta que la filosofia política de Roosevelt i els seus col·laboradors –l'anomenat Brain Trust o consell d'experts, professors universitaris en la seva majoria– consistia, fins al moment d'arribar a la presidència, en "restringir els excessos del capitalisme". En canvi "difícilment s'hauria acudit als progressistes que algun dia el govern hauria de sostenir –en lloc de restringir– el capitalisme i complementar els ingressos d'un gran nombre de gent afectada pel seu col·lapse".

Brands conclou que anys després la "gent objectiva i honesta que havia acusat Roosevelt de trair la seva classe va reconèixer que la seva presidència havia sigut el millor que els havia pogut passar".

El crac del coronavirus també ha passat en un moment de triomf més que consolidat de la variant més extrema del lliure mercat –la ideologia neoliberal que, ves per on, acaba de treure el cap en la decisió dels jutges del Tribunal Constitucional alemany contra les compres de bons del Banc Central Europeu (BCE) el 2015, i contra la decisió favorable a aquesta acció per part del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) del 2018–, i encara que sectors de l'establishment i del mateix PSOE acusin Pedro Sánchez de traïdor a l'aliar-se amb Pablo Iglesias i Unides Podem, és veritat que un sector més subtil –allunyat del Partit Popular i de Vox– creu que el govern actual haurà de sostenir el capitalisme i, en paral·lel a aquesta tasca d'apuntalar el sistema, requerirà moderar la precarietat i la desigualtat aflorades, si és possible encara més, per la pandèmia.