PROCÉS SOBIRANISTA

Vertigen empresarial

El trasllat de companyies obre una nova etapa en el Procés
Les seus principals de La Caixa i CaixaBank a la Diagonal, a Barcelona. / PERE TORDERA

Una de les mentides més dites i repetides en els últims anys era que el procés sobiranista feia mal a l’economia. Les dades indiquen tot el contrari, però hi ha hagut altaveus pretesament seriosos que han insistit en aquesta idea fins i tot posant en compromís la seva pròpia credibilitat. Però això segurament ha canviat durant els últims dies. El Procés ha entrat en una nova etapa en què, finalment, sí que pot ser que l’economia se’n ressenti. Dilluns, el dia després de la humiliant i vexatòria actuació policial, els telèfons van quedar en silenci a la majoria de despatxos. Ningú podia treballar. Dimarts hi va haver una aturada que va tenir un enorme seguiment. I dimarts a la nit, tot just després del discurs del rei, va començar el degoteig d’empreses que anunciaven el trasllat de la seu social fora de Catalunya. Un crescendo que va culminar dijous amb la sortida de CaixaBank i el Sabadell; divendres, amb la de Gas Natural, i dissabte, amb La Caixa, Criteria i Agbar.

La doctrina Mas-Colell arrela entre l’empresariat sobiranista

Aquestes sortides tenen una característica comuna: són canvis de seu social i, per tant, el seu efecte pot ser força cosmètic. Però l’impacte reputacional és gran. Per molt que aquestes companyies continuïn tenint la seu operativa a Catalunya, és molt difícil creure que no es paralitzaran inversions. Què pensarà un estranger que volia invertir a Catalunya si observa aquest èxode? És difícil que això no acabi afectant l’economia, ja veurem en quin grau.

El Procés entra en una altra etapa: una en què el sòlid creixement pot fer figa. Aviat podrem veure, per tant, si el sobiranisme era tan ingenu per pensar que es podia trencar Espanya sense notar el més mínim pessigolleig.

El trasllat de seus genera diverses preguntes. Per exemple: ¿per què les empreses d’aquí protagonitzen una fuga com aquesta mentre que les del Regne Unit no van fer el mateix ni abans ni després del Brexit? ¿És possible que les empreses creguin que Catalunya pot ser independent per la via unilateral? És difícil de creure. Una ruptura, per molt unilateral que sigui, no és automàtica i, per tant, les companyies haurien pogut canviar de ciutat quan haguessin vist que la independència era irreversible, un escenari en què encara no ens trobem.

Divendres aquest diari va consultar un brillant economista perquè digués, de 0 a 10, com de preocupant considerava la fuga d’empreses que s’estava produint. La seva resposta va ser: “Un 3 per la substància, un 6 per l’efecte psicològic i un 9 pel xantatge implícit”. És a dir, aquest economista -que demana l’anonimat per no trobar-se en un compromís professional- opina que l’impacte no és tan real com psicològic i, sobretot, que els moviments tenen un objectiu polític: forçar la Generalitat a fer marxa enrere.

Això podria explicar la catifa vermella que el govern espanyol ha posat a les empreses que vulguin marxar aprovant un reial decret que permet fer el canvi per la via exprés, ignorant la decisió de la junta d’accionistes, l’òrgan que se suposa que ha de validar les grans decisions d’una companyia. Sens dubte, un cop a la seguretat jurídica, malgrat que moltes empreses hagin utilitzat aquest argument (el de la seguretat jurídica) per justificar la seva fuga.

Diferències

De tots els trasllats, els de CaixaBank i Sabadell (segona i quarta empresa per volum de vendes, respectivament) han estat els més impactants, segurament perquè són els que guarden els estalvis de molta gent que, de sobte, s’ha començat a fer preguntes. Hi ha moltes interpretacions, però justament les particularitats del sector financer (el pànic es pot estendre ràpidament i enfonsar una entitat) potser poden justificar un canvi de seu que calmi a tothom, clients inclosos.

Ara bé, què hi guanya, marxant, una empresa com Gas Natural? Tant aquesta com altres empreses que no són bancs no estan subjectes als nervis i temors dels estalviadors i, per tant, tenien més marge que les entitats financeres per esperar a veure què passa. Tot i la transcendència de la decisió, la majoria de companyies han donat molt poques explicacions sobre les raons que han motivat els trasllats. I, alhora, l’exemple i la poca claredat de les grans ha pogut ajudar a estendre els nervis entre empreses més petites.

Segons ha pogut saber l’ARA, alguns despatxos han aconsellat als seus clients que desplacin la seu per evitar que, a partir de la setmana vinent, la Hisenda catalana els demani de pagar els impostos a la seva finestreta en lloc de fer-ho a la de la Hisenda espanyola. Però -suposant que això fos així- el canvi de seu no solucionaria aquesta situació. Per exemple, ara mateix l’IRPF de tots els treballadors que les empreses conserven aquí el paguen a la Hisenda espanyola i, per tant, canviar de seu no resol aquesta qüestió.

Temor real o joc polític? Potser una mica de cada. Tampoc seria el primer cop que les empreses utilitzen el seu estatus per pressionar políticament. A la campanya electoral del 2015 tots els grans bancs espanyols van fer un comunicat per mirar d’influir en el resultat del 27-S. Qui sap si ho van aconseguir.

Més continguts de