MACROECONOMIA

Xile no té Dia de l'Enveja

Tant a Europa com als Estats Units constatem una tendència a la polarització en l’espai polític. La dreta advoca per Déu, la pàtria i la família, mentre que l’esquerra ho fa per programes de nacionalització i regulació. Ja ningú creu en el mercat. Defensar un mercat competitiu no fa guanyar vots.

Els economistes sí que creiem en el mercat, però això no vol dir deixar “la guineu lliure en el galliner lliure”. Creiem que, a través de preus en situació de competència, es genera una millor assignació de recursos que fent-ho a través de la planificació centralitzada o de la cleptocràcia. Pensem que seria un error regular els ingressos de Leo Messi o fer pactes bilaterals sobre impostos, com Donald Trump o com Jean-Claude Juncker, amb Amazon (irònicament no va ser Juncker, sinó Amazon, la que va ser multada).

Al mateix temps, els economistes creiem únicament en els mercats competitius, cosa que significa una vigilància permanent per evitar els monopolis, els oligopolis o els lobis per a l’obtenció de rendes. I aquí és on la desaparició de la defensa de la competència en els programes polítics té el seu cost. Si no lluitem per tenir mercats competitius, acabarem en mans dels grans monopolis.

D’altra banda, els economistes tenim molt clar que alguns tipus de béns -com els hospitals o l’educació- no poden ser abandonats al lliure mercat. Tothom estarà d’acord que no podem deixar la seguretat dels transports aeris en mans dels agents privats, perquè això portaria a un nivell de seguretat insuficient. Si financem la televisió pública per mitjà d’aportacions privades, el nivell de qualitat dels seus programes no serà satisfactori. Més generalment, sabem que el mercat porta a un nivell insuficient del que anomenem béns públics. El discurs de reducció d’impostos i de privatitzacions en els debats polítics porta a un nivell insuficient de sanitat i d’educació.

Per descomptat, la corrupció i la incompetència en la gestió pública impliquen un cost elevat de la gestió pública. No obstant això, si aquest és el problema, la solució rau en lluitar contra la corrupció i donar incentius correctes als gestors del sector públic.

Els béns públics, la clau

Mentrestant, a Xile o a França les desigualtats provoquen manifestacions violentes. En canvi, en l’anomenat Dia de l’Enveja, Noruega, Suècia i Finlàndia publiquen els ingressos dels seus residents sense que això generi cap mena d’altercat. La primera explicació possible és que el model escandinau és més igualitari, però és incorrecta. Xile té un nivell més gran de desigualtat, mentre que l’1% dels suecs acumulaven el 31% de la riquesa el 2015. En canvi, la desigualtat entre aquests països en els béns públics pot explicar els moviments socials recents. A Xile la desconfiança en el sector públic, promoguda per l’Escola de Chicago en l’època de la dictadura de Pinochet, ha portat a una privatització a ultrança. Això vol dir que un nen que neix en una família humil no té les mateixes possibilitats pel que fa a salut o educació que el fill d’un multimilionari. En canvi, si l’estat finança la sanitat i l’educació, com passa als països escandinaus, les possibilitats per als nostres fills són equiparables: si la societat és més igualitària en el moment del naixement, es redueix el ressentiment contra les classes més afavorides.

A aquesta diferència en les oportunitats del ciutadà en el dia que neix s’hi afegeix el poder polític dels diners. Quan les decisions polítiques es veuen afectades pels interessos privats dels ciutadans més afavorits, la plutocràcia reemplaça la democràcia. Això vol dir que les expectatives de canvi es veuen reduïdes i només els moviments socials poden aconseguir el que les urnes no han pogut canviar.

En definitiva, les decisions econòmiques que limiten el poder dels monopolis i que proporcionen el nivell de béns públics que la societat desitja no venen per si mateixes. Són una lluita constant que els nostres polítics han oblidat. Ho hauríem de recordar de tant en tant. L’expresidenta xilena Michelle Bachelet ho tenia present, però no va tenir una segona oportunitat.