DEUTE PÚBLIC

La Xina no pot atacar els EUA venent deute

Pequín controla un bilió d’euros en bons nord-americans i desprendre-se’n li faria més mal que bé

Una vella dita diu: “Si deus 100 euros al banc, és el teu problema; però si n’hi deus 100.000, el problema és del banc”. El refrany no diu què passa amb un deute dels Estats Units amb la Xina de més d’1,1 bilions de dòlars (982.000 milions d’euros). El deute sembla un actiu a favor del lideratge xinès i una raó perquè el president Donald Trump vagi amb compte amb les guerres comercials, a fi d’evitar que el seu homòleg, Xi Jinping, ordeni llançar al mercat tots els bons del Tresor nord-americà i enfonsar els Estats Units en una crisi fiscal. Un editorial del Diari del Poble, controlat pel Partit Comunista, suggeria que la Xina restringís les exportacions als EUA de terres rares, minerals usats per fabricar productes electrònics. Davant de noves amenaces, els 20.000 milions de dòlars en bons venuts per la Xina al març poden semblar una advertència, però la quantitat de deute que controla s’assembla més a un trabuc que a un míssil teledirigit. Abans de tocar l’objectiu, fallarà o esclatarà.

La compra de bons per part de la Xina va començar innocentment. Els seus líders volien exportar i van afavorir una divisa devaluada. A principis dels 2000, mentre el ràpid creixement i les exportacions pressionaven a l’alça el tipus de canvi, el banc central va vendre iuans i va comprar dòlars en forma de bons nord-americans. Aquest finançament va anar molt bé a Washington en un moment de dèficits causats per rebaixes d’impostos i guerres. Però com passa sovint amb la Xina, l’afer va créixer ràpid: el deute dels EUA en mans xineses va augmentar de menys de 100.000 milions de dòlars el 2002 a 1,3 bilions el 2013. Avui la Xina controla el iuan amb una cistella de divises i ja no compra bons, però en manté les reserves.

Tanmateix, el seu valor com a arma econòmica és dubtós. L’objectiu de vendre els títols seria saturar el mercat. El voluminós deute del govern nord-americà necessita canviar de propietari contínuament i els elevats dèficits hi afegeixen un bilió més cada any. Els inversors, de moment, en continuen comprant. Però la Xina, si vengués bons, podria omplir el mercat amb més títols dels que pot digerir. I perquè els inversors continuessin comprant-li deute, els Estats Units haurien de pagar interessos més alts. Un salt prou gran en el cost d’endeutar-se podria obligar el govern a escollir entre una austeritat que matés el creixement o una crisi fiscal.

Però els bons nord-americans no són un actiu normal. El 2011 l’agència de ràting S&P va rebaixar-ne la qualificació, citant el deute disparat i les disfuncions polítiques. Els mercats van comprar més deute que mai, i l’interès del bo a deu anys va caure més d’un punt. Aquest efecte antigravetat es deriva del rol hegemònic dels EUA en les finances. Emet la principal divisa refugi del món en temps d’incertesa, fins i tot quan està causada pels mateixos EUA. Si les vendes xineses de bons colpegen els mercats globals, la fugida dels inversors podria ser absorbir encara més deute. Fins i tot amb calma als mercats, les vendes xineses podrien ser només una simple molèstia. La Fed està amassant 15.000 milions en bons cada mes mentre reverteix els estímuls usats durant la crisi. Si la Xina vengués, la Fed només hauria de comprar.

Un iuan apreciat

Els interessos del deute són només una part de la partida. La Xina va comprar títols per aturar una apreciació massa ràpida del iuan. Si els vengués i els reconvertís en iuans, la seva moneda pujaria, cosa que danyaria les exportacions i faria les delícies de Trump. La Xina tampoc podria intercanviar-los per altres actius estrangers, ja que cap altre mercat de deute públic fa ombra al nord-americà en mida i seguretat. Els títols alemanys són sòlids, però amb poca oferta gràcies als superàvits fiscals. França, Itàlia i el Japó ofereixen mercats grans, però més risc.

La Xina podria utilitzar una mica la depreciació per compensar els aranzels nord-americans. Els inversors ho saben, i podrien vendre iuans per evitar pèrdues futures. Les vendes recents de títols nord-americans per part de la Xina representen un esforç per mantenir una depreciació ordenada, utilitzant dòlars per comprar iuans, més que no pas per començar una venda massiva i bel·ligerant. Si el ritme es manté baix, la Xina es podria desprendre de més títols sense molestar els seus socis comercials, però també sense causar problemes als EUA. A més, mentre els mercats empenyen a la baixa el iuan, els actius en dòlars donen a la Xina més autonomia en un món dominat pel dòlar.