FINANCES

L’allargada ombra de James Wilson

José Viñals, president de l'Standard Chartered, intervé amb paraules directes al Cercle Financer de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País

James Wilson, nascut el 1805 a Hawick (Escòcia), va ser el quart de quinze germans. La seva era una família rica dedicada al tèxtil. Va fundar una fàbrica manufacturera que el va portar a vorejar la ruïna i a vendre’s les possessions, però li va ensenyar el que era suficient per fundar, el 1853, una entitat financera que encara perdura, el Chartered Bank of India, Australia and China, la llavor de l’Standard Chartered Bank.

Però no s’acaba aquí el llegat a la posteritat d’aquest potentat: va batallar contra els privilegis de l’Església i la sobreregulació del govern i va fundar un diari que promovia el lliure comerç. Encara existeix, amb 1,6 milions d’exemplars setmanals; li va posar el nom de The Economist.

No era Wilson qui assistia ahir al Cercle Financer de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, però, d’alguna manera, qui va presentar-se a la seu operativa de La Caixa n’era hereu: José Viñals, president de l’Standard Chartered.

I Viñals, doctor per Harvard, madrileny de 64 anys, exconseller financer del Fons Monetari Internacional, va estar a l’altura.

Tabús trencats

Viñals, davant un públic eminentment financer, va pronunciar paraules absolutament proscrites. “Els vint bancs més importants del món han pagat 600.000 milions de dòlars per multes i compensacions per blanqueig, corrupció i propaganda enganyosa”, va dir.

També va abordar el tabú de la mort dels bancs: “És impossible resoldre bancs globals sistèmics; els bancs globals ho són en vida, però són nacionals en la mort”. Per si aquestes quatre lletres no impactessin prou, Viñals es va referir de manera prou descarnada al “procés darwinista” que s’obre en el context actual. “Els que s’adaptin, creixeran, els que no, desapareixeran”, va dir.

Poques vegades un financer és tan directe en aquestes luctuoses qüestions. I malgrat que en la sessió, que va durar una hora i 25 minuts, no s’hi va sentir cap al·lusió a la recent decisió del Tribunal Suprem en qüestió d’hipoteques ni al seu pas com a subgovernador del Banc d’Espanya entre el 2006 i el 2009 -abans de la crisi-, sí que s’hi va poder intuir part de la brillantor de James Wilson, el seu remot predecessor.

Més continguts de