Un any de la crisi que amenaça amb destruir-ho tot

Ara fa un any l’economia mundial i també l’espanyola van descobrir abismes que no recordaven haver visitat mai. Les mesures de confinament van suposar un cop històric a l’economia que ni tan sols s’havia viscut durant la Gran Recessió, que va iniciar-se el 2008 i en la qual al sud d’Europa es va recaure el 2012.

Passats dotze mesos, organitzacions internacionals, governs i centres d’estudi coincideixen que les perspectives de rebot són certes a Espanya (per bé que depenen de l’evolució de la pandèmia i el ritme de vacunació) i situen aquest creixement per al 2021 no gaire lluny del 6%, insuficient per igualar la caiguda de l’11% de l’any passat. La principal incògnita segueix estant en el sector serveis, molt dependent del turisme i motor econòmic del país. En molts àmbits, la resistència d’empreses i autònoms està al límit, amb el risc que es dispari la crisi i es frustri la futura recuperació.

Més enllà de les grans xifres, aquestes són algunes de les històries personals que han deixat els últims dotze insòlits mesos.

“He deixat un negoci i m’he trobat sense res”

L’últim any ha estat tota una lliçó de vida per a la Meritxell Cot, mare de dos bessons. Quan va esclatar el covid gestionava una casa rural a l’Empordà des de feia quatre anys per la qual pagava 2.300 euros mensuals i on també vivia amb la seva família. Amb la pandèmia va intentar negociar una reducció del lloguer amb els propietaris, que no van cedir, i al setembre, després de tancar la temporada d’estiu, la família va deixar el negoci i va decidir començar de zero amb els estalvis que havien fet.

Van trobar una casa de lloguer a la Bisbal d’Empordà, i a partir d’aquí la Meritxell, de 49 anys, va començar a buscar feina “del que fos”. “En mig any no m’han trucat ni per a una trista entrevista”, lamenta. Davant d’aquesta sequera diu obertament que no li ha quedat més remei que obrir, un altre cop, el seu propi negoci: un establiment d’alimentació. Tot just acaba de trobar un lloguer assequible i està esperant el vistiplau de l’Ajuntament. La seva idea és que d’aquí dos mesos ja estigui funcionant. “Ho hem passat malament, he deixat un negoci i m’he trobat sense res, ni ERTO, ni atur, ni res de res. És desesperant”, explica. “Que què he après d’aquest últim any? Que veus com són realment les persones, qui tens al teu costat i qui no”, afegeix. L’única part positiva d’aquest any és que la seva parella ha mantingut la feina que té en el sector comercial. “Ja veus, no tinc cap altra més sortida que tornar a ser autònoma”, diu resignada.

“Al març començava a volar i es va aturar tot”

Fa un any, la Marta López (nom fictici) estava a punt de signar el contracte de temporada per tornar a enlairar-se amb una aerolínia espanyola. Era el seu tercer any d’estius entre aeroports, habitacions d’hotel i ciutats que encara no coneixia i la feina d’hostessa de vol l’havia portat a viure a Madrid. “A principis de març em van tornar a trucar, però va començar la pandèmia i de cop pràcticament tots els vols i les rutes s’havien cancel·lat. Ningú s’ho esperava, però tot es va aturar”, recorda. El confinament la va agafar sola a la capital espanyola i quan es van relaxar les mesures va haver de tornar a Igualada, la seva ciutat natal.

Amb la incertesa que sobrevolava el sector, va decidir acceptar feina com a caixera en un supermercat mentre seguia buscant la manera de tornar a Madrid. “Tota la vida la tenia allà i vaig enviar currículums sense gaire èxit fins que em van trucar d’una botiga”, explica. Li van fer un contracte de tres mesos que ha pogut allargar nou mesos més, però manté l’esperança de tornar a treballar en un avió i té emparaulat un nou contracte amb una altra companyia. “No sé si em trucaran al maig o més tard, però ho necessito. És el que m’agrada fer, encara que ara m’hagi adaptat a la situació i estigui contenta”, confessa. Confia, doncs, que el ritme de vacunació i les ganes de viatjar dels turistes després d’un any a mig gas li permetran recuperar la feina.

“Moltes vegades obrir el bar no et compensa”

El Nil Ros fa vuit anys va obrir un bar de tapes al barri de Gràcia de Barcelona. En homenatge als seus avis, que van tenir una polleria des del 1935 al carrer Gran de Gràcia, va batejar el bar com La Polleria Fontana. “Gràcies a la meva àvia vaig començar a cuinar. Jo l’ajudava i ella em va transmetre l’amor per la cuina”, recorda el Nil. Diferents quadres de fotos en blanc i negre amb els avis i altres membres de la família a la històrica polleria presideixen el bar. Un negoci de restauració que, com tants altres, va haver d’abaixar la persiana al març, quan es va decretar l’estat d’alarma, i que ha hagut d’anar obrint i tancant en funció de les restriccions per frenar l’expansió del virus.

Un any després de l’inici de la pandèmia, al bar hi treballen el Nil i tres persones més. “Abans del coronavirus érem set persones, després vaig haver de fer ERTOs”. Lamenta la manca d’ajudes públiques per compensar el tancament obligatori dels negocis de restauració, que ha posat en perill la continuïtat de molts bars i restaurants. “Ha estat tot un desastre. Moltes vegades obrir no et compensa”. En el seu cas, va haver de posar en marxa el servei de menjar per emportar perquè li sortissin els números. Abans només ho feia si algun client habitual l’hi demanava, però amb la pandèmia ho ofereix com un servei per a tothom. “Si no, no em sortia a compte obrir. El benefici és mínim”, assegura. “Hem buscat una fórmula de cuina freda, com les croquetes que t’emportes per fregir-les a casa”. Per Nadal va fer canelons per emportar i assegura orgullós que van ser un “èxit”. El Nil reconeix que se n’està sortint perquè el negoci ja portava anys funcionant amb beneficis: “Si el bar hagués tingut només un any, ara estaríem tancats”.

Malgrat tot, el propietari de La Polleria Fontana ha tret una lliçó positiva de la pandèmia: “Aquest any he treballat molt poc i he tingut temps de fer coses que abans, quan estava treballant tot el dia, no podia fer”. Quan la situació torni a la normalitat, assegura que no tornarà al ritme d’abans. “He decidit que no vull treballar tant”, sentencia.

“Trobar una nova feina ha estat el meu salvavides”

El Pepe Pamias es guanyava la vida fent de DJ a discoteques i de tècnic de so en esdeveniments, festes i congressos. L’arribada del coronavirus el va deixar sense feina d’un dia per l’altre. “Va ser un daltabaix”, reconeix. “Recordo que es va cancel·lar el Mobile World Congress i a partir d’aquí va caure tot el que hi havia programat per al 2020”. L’empresa d’il·luminació i sonorització de Barcelona on treballava va fer un ERTO i va haver de demanar un crèdit a l’ICO davant les dificultats per pagar lloguers i assegurances dels locals. Al principi pensava que seria per poc temps i que a l’estiu tornarien les discoteques, les festes i les bodes, però no va ser així. Mentre la restauració reobria i s’acabava l’estat d’alarma, les restriccions a les sales de ball, als concerts o als grans esdeveniments seguien vigents. A més, va tenir dificultats per cobrar el subsidi pel col·lapse de l’administració. “Vaig anar tirant d’estalvis”, explica. “Quedar-te sense feina et canvia la vida i la qualitat de vida”. No tenia ni fills ni hipoteca, però la situació s’allargava i va decidir buscar feina en un àmbit radicalment diferent. A finals d’any, poc després de saber que el 2021 seria pare per primera vegada, va trobar feina com a administratiu en un institut oncològic de Barcelona: “Va ser el meu bot salvavides”. Reconeix que el canvi de feina és “brutal” i que el seu salari és més baix que quan feia de DJ, però està “agraït i content” amb la nova feina. El Pepe, de 39 anys, assegura que aquest any de pandèmia ha estat “molt complicat” i que l’ha viscut “amb molta angoixa”, però mirant enrere creu que ara no tornaria a treballar cada cap de setmana a les discoteques: “He pogut canviar temps per diners. Si alguna cosa bona en trec d’aquesta situació és que m’ha fet reflexionar. Ara no tornaria a la vida d’abans”.

“Després de 15 anys m’he quedat sense feina”

Els inicis de la pandèmia van deixar escoles i universitats buides. El Daniel Enrique, dissenyador gràfic de 42 anys, treballava des de feia 10 anys a la copisteria d’Esade, subcontractat per una altra empresa. Al maig la companyia va fer un ERTO. Després de mesos a casa, al setembre es va reincorporar al lloc de feina. “Era una situació estranya perquè no hi havia ni alumnes ni personal”, explica. Poc després, el van acomiadar. “Era una feina rutinària i senzilla, però segura”, explica.

El Daniel té una discapacitat visual del 76% i reconeix que trobar feina de dissenyador gràfic amb la seva discapacitat “és difícil”. Després del cop que va suposar l’acomiadament i de les dificultats per trobar una altra feina enmig de la pandèmia, va decidir llançar el seu propi projecte personal: fer il·lustracions de l’skyline de Barcelona i vendre-les a través d’internet.

La seva passió, des que era petit, era dibuixar. Ja abans de la pandèmia havia començat a posar en marxa el seu projecte. “Treballant a temps complet, era difícil dedicar-m’hi”, lamenta. Trobar-se sense feina va ser una oportunitat per donar un impuls al projecte. “Jo mai hauria deixat una feina segura per dedicar-me a dibuixar. En certa manera, l’acomiadament ha estat una oportunitat”, assegura.

Amb tot, perdre la feina i començar de nou no ha estat fàcil. “Encara estic adaptant-me. Encara somio que vaig a la feina, somio amb els meus companys”, explica. El Daniel ha creat la seva pròpia pàgina web, bibibcn.com, i espera començar aviat a vendre les seves il·lustracions. “Posar en marxa el meu propi projecte era una il·lusió que tenia. Abans era un hobby més que un negoci”. Encara no sap si podrà viure dels seus dibuixos, però afirma que ara és més feliç.