La banca espanyola torna a la depressió
El sector paga a la borsa l’assumpció que els tipus no pujaran aquest any
BarcelonaUn president de banc espanyol explicava fa un any en privat que, si els tipus d’interès no començaven a pujar el 2018, els bancs espanyols entrarien en problemes seriosos. “Houston, tenim un problema!”, ho resumia gràficament. La seva profecia, malauradament per a la banca, s’està complint. N’hi ha prou de repassar l’evolució a la borsa de les entitats espanyoles per comprendre que hi passa alguna cosa. En el top 5 de les pitjors empreses de l’any a l’Íbex hi ha quatre bancs: Bankia ha perdut un 13,6%, el BBVA un 12,7%, el Santander un 12,6% i el Sabadell un 8,9%. Només CaixaBank, que creix un 0,3%, i Bankinter, el més petit de tots i que puja un 7,8%, se’n salven.
¿Què li passa a un sector que ha sigut capaç de superar la gran crisi però que no acaba d’arrencar? La principal resposta a aquest dubte cal buscar-la a Frankfurt. És allà on té la seu el Banc Central Europeu (BCE), l’organisme que té l’exclusiva de l’ús del mecanisme més ambicionat per la banca: el que permet apujar els tipus i encarir el preu del diner.
Aquest dijous el món s’aturarà pel començament del Mundial de futbol, però gairebé a la mateixa hora tot el sector financer estarà molt pendent d’un fet per a ells encara més transcendental: la roda de premsa de Mario Draghi, president del BCE, en la qual s’espera que doni alguna pista sobre què farà en el futur.
Una part de la solució a la situació límit que va viure Europa va ser abaratir al màxim el preu del diner, situant-lo al 0%, una situació inèdita i que encara es manté. “El mal moment dels bancs en borsa es deu al canvi d’expectatives pel que fa al moment en què el BCE apujarà tipus”, diu una font del sector. “Durant mesos s’ha pensat que el BCE els apujaria ràpidament, seguint l’exemple de la Fed, però de cop s’ha entès que això va per llarg”, afegeix.
La vista fixada en el 2019
Draghi ha reiterat que no veu l’economia preparada per a una pujada de tipus, i els mercats ja assumeixen que aquest encariment del preu del diner (un mannà per als bancs) no arribarà fins al 2019, i que serà lent. L’impacte, que seria molt significatiu per a la banca tant per als actius com per als passius, haurà d’esperar.
La prudència de Draghi no és l’únic problema del sector. En els últims anys la banca ha encoratjat l’esperança que el saldo de crèdit (la diferència entre els nous deutes dels consumidors i els que arriben a la fi) tornaria a créixer. És a dir, que el trauma de la crisi s’acabaria i famílies i empreses donarien per acabada la contenció de despeses. Però any a any el sector ha hagut d’acceptar que el seu optimisme era injustificat. Malgrat els creixements del 3% del PIB, la lliçó segueix ben apresa i el volum de crèdit segueix reduint-se any a any.
Un altre factor ha fet tornar la banca al divan: la digestió de les carteres immobiliàries i la recuperació dels actius dubtosos és més lenta del que s’esperava. “La banca espanyola no ho fa bé, ven malament i llogar és una opció que mai ha sabut fer”, diu una font del sector.
I per fer-ho encara més difícil, cal afegir-hi dos factors finals: la guerra de preus, que ha reduït els marges, i els dubtes sobre el futur d’Itàlia, que en les últimes setmanes han penalitzat els bancs amb més deute d’aquest país. Contra pronòstic, els núvols de la depressió han tornat a la banca.
Temor a Pedro Sánchez
Fonts del sector han explicat a l’ARA que hi ha un altre factor que penalitza els bancs a la borsa. És el canvi de govern espanyol, que pot afectar la banca de manera especial: tant Pedro Sánchez, flamant president del govern, com dirigents del seu partit han reiterat en els últims mesos que una manera de fer front al forat del sistema de pensions seria aplicar un impost a la banca. “No sabem si es farà però els mercats, com sempre, d’entrada sobrereaccionen”, diuen aquestes veus. L’impost gravaria els beneficis dels bancs i recaptaria uns 1.000 milions a l’any.
