La banca espanyola, a preu de saldo

La baixa cotització abarateix les entitats financeres fins a nivells que obren la porta a una opa

El que semblava impossible ja no només és possible, sinó que, a més, sortiria barat. Els grans bancs espanyols podrien ara per ara ser adquirits per la via d’una opa (oferta pública d’adquisició), en un escenari que fa uns anys era impensable però que la caiguda continuada del preu de l’acció ha convertit en teòricament factible.

Fonts financeres han confirmat a aquest diari que hi ha presidents de bancs de l’Íbex-35 que han expressat els seus temors que es puguin trobar amb una opa. Però, no obstant, la situació tampoc sembla probable, atès que la rendibilitat actual del sector està molt afectada pels baixos preus del diner, fet que allunya els fons d’inversió. I els mateixos bancs, molt tensionats, no estan per a grans alegries inversores.

Però el cert és que, números en mà, els bancs espanyols són una aposta apetitosa. La seva caiguda en borsa els manté a un preu molt inferior al seu valor en llibres. Això vol dir que comprar totes les seves accions suposaria desemborsar una quantitat netament inferior a la del valor en llibres que té el banc. El valor en llibres és el patrimoni net d’un banc, els diners procedents dels accionistes o dels beneficis que s’han anat acumulant i amb els quals fa front a possibles riscos o pèrdues i amb els quals finança el seu creixement.

Cotitzar sota preu de llibres

Quan un banc té un preu de mercat (el que dicta la borsa) inferior al preu de llibres, l’inversor està fent una inversió que sobre el paper té sentit. I això -vegeu el gràfic-és el que passa en els sis grans bancs espanyols. Només un dels de l’Íbex-35 (Bankinter) cotitza a un preu superior al seu valor en llibres, i això respon a la seva rendibilitat, superior al 10%, la millor de tota la banca. La resta cotitzen amb descompte, per sota del seu valor en llibres.

El cas del Popular és especialment significatiu: està per sota dels 4.000 milions d’euros de valor en borsa, la tercera part del seu patrimoni net. Això impulsa una fusió que els reguladors financers porten mesos empenyent i de la qual de moment no se sap res més que un intent fallit del Banc Sabadell (veieu l’ Emprenem del 16 d’octubre).

Però precisament l’entitat que presideix Josep Oliu és una de les que serien hipotèticament més atractives per a un inversor amb diners: cotitza a la meitat del seu valor en llibres, fet al qual cal sumar la seva expansió i els seus resultats.

La resta de bancs es mouen en un entorn similar, amb el BBVA com a entitat amb menys diferència entre valor de cotització i patrimoni net, i el Santander, CaixaBank i Bankia en un marge estret. Malgrat això, en tots els casos els inversors tindrien arguments per llançar una opa: són entitats infravalorades pels mercats si es tenen en compte els seus recursos propis.

Cal recordar que quan es presenta una opa són els accionistes els que acaben decidint si els sembla bé el preu ofert pel comprador. Aquest procés, per exemple, és el que té obert CaixaBank amb el portuguès BPI. Per fer l’oferta més atractiva els compradors acostumen a oferir més del que valen els títols, però fins i tot així són apostes que poden semblar interessants.

Opes al sector en ple

Com a exemple: la recent operació de Bayer sobre Monsanto es va tancar amb un preu de 58.000 milions d’euros. Amb aquest preu seria possible llançar una opa conjunta sobre el Popular, el Sabadell, Bankia i CaixaBank i encara sobrarien 23.000 milions. La també recent compra de Time Warner a mans d’AT&T ha implicat, incloent-hi el deute que assumeix la compradora, 91.000 milions d’euros. Això li hauria valgut a l’operadora nord-americana per comprar tots els bancs espanyols excepte el líder, el Santander. I si la cervesera belga AB InBev hagués volgut dedicar els 112.000 milions que va pagar per Sab Miller a comprar entitats financeres espanyoles podria haver comprat l’entitat dels Botín, el BBVA i Bankia, o dit d’una altra manera, el primer, el segon i el quart banc espanyols junts.

El capital internacional, però, no ha tingut interès fins ara en un sector que encara digereix els excessos immobiliaris d’abans de la crisi i que pateix per una recuperació anèmica. Les pors d’alguns banquers semblen infundades en l’actual context, però la setmana passada el conseller delegat del Sabadell, Jaume Guardiola, que reflexionava sobre el baix preu de l’acció del banc, va deixar una admonició inquietant: “Els mercats són inescrutables”.

LES CLAUS

1. Quin és el preu dels bancs espanyols?

Hi ha diferents mètodes per valorar un banc però, com en qualsevol empresa, el seu preu és el que acceptarien els accionistes. En l’actual context de baixa rendibilitat i caiguda borsària, les seves accions s’han abaratit i el preu és baix: el Popular costaria prop de 4.000 milions, el Sabadell 6.700 milions i CaixaBank 15.800 milions.

2. Per què aquest preu es considera baix?

Les reserves pròpies dels bancs (el patrimoni net que acumulen d’aportacions d’accionistes o de beneficis acumulats) són molt superiors al que n’hauria de pagar un eventual comprador que fes una opa a partir del seu actual preu d’acció.

3. ¿Hi ha moltes possibilitats que es produeixi una opa?

No. El sector financer, amb els tipus a mínims, dóna unes rendibilitats inferiors al que exigeix el capital i no és un negoci atractiu per als fons. Els propis bancs van justos de capital per les exigències del Banc Central Europeu i tampoc és probable que llancin cap opa.

4. Qui seria el banc més ‘opable’?

Per la diferència entre preu de cotització i valor en llibres, el Popular és qui hi està més exposat. També el Sabadell corre aquest risc.

Més continguts de