El 'big bang' de Thatcher que va canviar les finances per sempre

BarcelonaA principis dels anys 80 la City no tenia res a veure amb el que és avui dia. La indústria financera local era com un petit club privat en el qual tothom es coneixia, on era gairebé obligat parar a mitja jornada per fer un dinar copiós -tant en menjar com en alcohol- i on les tradicionals firmes de brokers locals s'allotjaven en petits edificis al voltant de la borsa de Londres. Així va ser fins al 27 d'octubre del 1986. Aquell dilluns va entrar en vigor un paquet mesures aprovades per l'aleshores primera ministra britànica, Margaret Thatcher, amb l'objectiu de liberalitzar i modernitzar el sector financer. Allò va canviar Londres per sempre i, des de llavors, es recorda aquell dia com el moment del big bang .

Actualment, la City és una de les primeres places financeres del món, fins al punt de disputar-li el lideratge a Nova York, tradicional capital mundial del sector. Londres ja gaudia de virtuts inherents per convertir-se en un pol financer, principalment la seva ubicació geogràfica (que li permet obrir la borsa quan tanca la de Tòquio i després passar-li el relleu a Wall Street) i l'ús de l'anglès (a diferència de les grans rivals, Frankfurt i París). Però la legislació aprovada per Thatcher va ser decisiva, ja que la supressió de barreres va convertir-se en un gran atractiu per atreure firmes estrangeres. En aquella època als Estats Units encara estava prohibit que els bancs d'inversió es dediquessin també a la banca comercial (un veto que posteriorment va eliminar Bill Clinton) i el fet que el Regne Unit no tingués cap problema amb aquesta barreja va ser un imant per atreure les firmes nord-americanes (sense anar més lluny, Lehman Brothers va aprofitar la compra de petites entitats angleses per expandir-se amb rapidesa). A partir d'aleshores, el Regne Unit va oblidar-se per sempre de ser una potència industrial i va llançar-se als braços de les finances, que avui dia suposen el primer sector del país i donen feina a 288.000 persones.

"El fet que Londres fos pionera en la liberalització i la modernització de la indústria li va suposar un avantatge competitiu", rememora Albert Marcet, investigador de l'Institut d'Anàlisi Econòmica i fins fa poc professor de la London School of Economics. "Van ser els primers, els més dinàmics... i van atreure molts americans". Aquesta atracció es va traduir en una gran entrada de capitals que va fer pujar el preu de la lliura esterlina. Alguns opinen que això va ser el cop de gràcia per al sector manufacturer, ja que, quan la moneda és cara, les principals perjudicades són les exportacions, que perden competitivitat.

L'arribada de les firmes americanes també va suposar la implantació d'unes finances diferents. Fins aleshores, la banca d'inversió pràcticament era inexistent al Regne Unit. Els nord-americans van importar "vigor i entusiasme", a més d'una cultura meritocràtica, i tothom va començar a treballar moltes més hores, segons recordava recentment al Guardian un banquer que ha viscut l'evolució de la City en els últims 30 anys. Consegüentment, els britànics també van incorporar la tradició americana de pagar grans primes als banquers. Margaret Thatcher, que no tenia dilemes morals amb l'enriquiment, va beneir aquesta cultura. "La gent no es creia els salaris que els americans estaven disposats a pagar", explicava el mateix banquer.

El big bang també va ser el principi de la fi de les rotllanes, el sistema de compra d'accions cridant a viva veu. A canvi es van implantar sistemes informatitzats que posteriorment van facilitar la creació de productes cada cop més complexos. Van ser justament aquests productes els que el 2008 van acabar provocant la fallida de Lehman Brothers i van enfonsar Occident en una crisi de la qual encara no s'ha recuperat.

Pros i contres

Arran del big bang , l'ascens del poder financer al Regne Unit va ser imparable i, fins fa cinc anys, poc qüestionat. Va ser precisament amb l'esclat de la crisi financera, i la gairebé immediata fallida de diversos bancs britànics -entre els quals el més gran, el Royal Bank of Scotland-, que les preguntes van començar. De cop i volta, un sector que defensava a ultrança la no intervenció del govern es trobava demanant respiració assistida al mateix govern. "Això és cert", admetia aquest divendres un editorial del liberal The Economist . "Però sense el thatcherisme l'economia britànica encara estaria atrapada pel control de l'Estat, els principals líders econòmics serien controlats pel govern i els sindicats amb filiació política serien poderosos", rebatia posteriorment.

El big bang va ser "absolutament essencial perquè va introduir la borsa en el segle XX i va permetre que estigués convenientment capitalitzada", va afirmar fa un parell d'anys Nigel Lawson, ministre de Finances amb Thatcher. "En aquell moment ningú es va adonar que si ho posaves tot junt hi podria haver un problema", va defensar-se en relació a la falta d'impediments per barrejar la banca comercial amb la d'inversió. De totes maneres, Lawson també va assenyalar els primers ministres que van venir després de Thatcher (John Major, Tony Blair i Gordon Brown) com a coresponsables del descontrol normatiu.

El cert és que Thatcher va aplicar diverses mesures que cap dels seus successors va corregir. S'entén, per tant, que ja hi estaven d'acord. Thatcher, de fet, va canviar la cultura britànica fins al punt d'obligar el Partit Laborista a abandonar l'ortodòxia d'esquerres i inventar-se la Tercera Via. "Tony Blair va guanyar les eleccions oferint thatcherisme però sense les seves arestes més aspres", afirmava també The Economist . L'èxit polític de Tony Blair va fer que l'esquerra de tot el Vell Continent seguís el seu exemple i que a Europa cada vegada fos més difícil trobar diferències entre els partits d'esquerres i els de dretes. Estimada o odiada, Margaret Thatcher i el big bang van canviar per sempre les finances a Anglaterra i al món.