Per què els britànics i els nord-americans treballen tantes hores
La societat és la que ha de jutjar si a la vida hi ha més coses importants que a la feina o no
El 2019, com cada any, tindrà gairebé 8.800 hores. La majoria de persones passaran prop d’un terç d’aquest temps dormint i gairebé un altre terç discutint a les xarxes socials. La resta de temps seran a la feina. Entre els partits polítics hi ha cada vegada més interès a reduir el temps que els empleats passen treballant. El Partit Laborista britànic ja ha anunciat que estudiarà la introducció d’una setmana laboral de quatre dies quan torni a governar. Representants polítics de l’esquerra nord-americana també es mostren partidaris d’aquesta idea. Però per valorar els avantatges d’aquesta iniciativa abans cal entendre per què en aquests dos països encara no hi ha hagut una reducció de l’horari de treball.
La reducció de les hores laborals és un dels beneficis menys lloats del desenvolupament econòmic. A finals del segle XIX els treballadors de les economies industrialitzades dedicaven la vida bàsicament a treballar. El 1870 una feina a jornada completa significava entre 60 i 70 hores setmanals. Durant el segle XX l’augment de les rendes va anar acompanyat d’una davallada progressiva de les hores laborals, fins al punt que el 1970 ja es treballava una mitjana de 40 hores setmanals.
Actualment es fa difícil mesurar el nombre d’hores que es treballa. A França i a Alemanya la jornada laboral ha continuat decreixent les últimes dècades, tot i que més lentament. Avui dia a Alemanya els empleats treballen menys de 1.400 hores anuals. La reducció als Estats Units i al Regne Unit ha sigut considerablement inferior; i és que, de fet, les hores treballades en aquests dos països s’han anat incrementant des del 2000.
Per què hi ha diferències tan importants en el temps que es passa treballant? Els estudis que analitzen les diferències entre països argumenten que és una qüestió de cultura: ¡esclar que els europeus, amants del lleure, dediquen menys hores a treballar que els puritans nord-americans i els esforçats coreans! Ara bé, sovint aquest argument no acaba de convèncer. A tall d’exemple, els italians i els grecs treballen moltes més hores que els seus veïns septentrionals, que suposadament són més diligents. Els economistes, per la seva banda, afirmen que és per l’efecte de “substitució” i el de la “renda”, que competeixen entre ells. Les forces que incrementen la rendibilitat del treball (com ara les rebaixes dels tipus impositius marginals o una retribució més elevada) fan que cada hora de feina sigui més lucrativa i, per tant, poden empènyer els treballadors a decantar-se per treballar més. D’altra banda, quan s’és més ric es tendeix a consumir més d’allò que ens agrada, entre altres coses el lleure. Per aquest motiu, el fet d’obtenir més rendiment efectiu per la feina feta també pot conduir a una reducció de les hores treballades.
La majoria d’estudis, però, conclouen que a la pràctica l’efecte de la renda és dominant: com més alta és la remuneració, menys es treballa. Així doncs, l’increment de les hores treballades que hi ha hagut recentment als Estats Units i al Regne Unit resulta peculiar, sobretot si tenim en compte que on més augmenten les hores de treball és entre els treballadors amb rendes altes. Està de moda explicar que això és perquè cada cop és més agradable la feina molt qualificada. Aquests treballadors estan envoltats de companys intel·ligents i afronten problemes interessants que tenen importància en el món real. Per què haurien de sacrificar el temps dedicat a una ocupació tan satisfactòria per activitats de lleure?
No hi ha dubte que aquest argument descriu les circumstàncies d’alguns d’aquests treballadors afortunats. Tot i així, hi ha altres maneres de veure-ho. Per exemple, Linda Bell, del Barnard College, i Richard Freeman, de la Universitat de Harvard, han arribat a la conclusió que la desigualtat explica en gran mesura la diferència d’hores treballades entre els Estats Units i Alemanya. Quan el gradient de les rendes d’una economia o d’una feina és més pronunciat, es treballa amb més intensitat i durant més temps per incrementar les possibilitats d’ascendir en l’escala retributiva. Per tant, la desigualtat podria contribuir al fet que el PIB sigui més elevat (la diferència del PIB per càpita entre els Estats Units i Bèlgica, per exemple, ho corrobora, si parem atenció a les diferències en les hores treballades en lloc de la productivitat per hora). Però, en conseqüència, sovint l’èxit en professions elitistes depèn tant de la voluntat de centrar-se en la feina en detriment de tota la resta com d’altres factors.
Millor junts
A més, molts treballadors poden tenir la sensació que no tenen cap control sobre el temps que s’espera que treballin. Michael Huberman, de la Universitat de Montreal, i Chris Minns, de la London School of Economics, assenyalen que el poder dels treballadors és tan important com la desigualtat a l’hora de determinar les tendències pel que fa a horaris laborals. Històricament han sigut els treballadors sindicals els que han liderat la lluita per reduir l’horari laboral. Els sindicats afeblits dels Estats Units i el Regne Unit no han sigut tan capaços d’aconseguir concessions com els seus homòlegs del centre d’Europa. En la mateixa línia, els ha faltat la influència necessària per conquerir una remuneració més elevada que permetria als més pobres treballar menys sense haver d’assumir rendes intolerablement més baixes.
El paper dels sindicats a l’hora de reduir les hores setmanals no només té a veure amb el seu poder de negociació. Hi ha una altra dimensió important: la decisió sobre el nombre d’hores que cal treballar és una elecció col·lectiva. Així doncs, els professionals, amb independència de fins a quin punt els agradi la seva feina, acabarien agraint un món on formar una família o agafar-se tots els dies de vacances als quals tenen dret no els desqualifiqui per obtenir un ascens. Ara bé, llevat que els professionals arribin col·lectivament a un acord per reduir l’horari laboral, els que s’inclinin per disposar de més lleure corren el risc de quedar descartats de la cursa, de manera que les decisions les prenguin els pocs treballadors obsessionats amb la feina que ascendeixin als càrrecs directius.
Un altre element igual d’important és que les decisions individuals sobre la feina evolucionen inevitablement en funció de les decisions que prenen els companys. Edward Glaeser, de la Universitat de Harvard; Bruce Sacerdote, del Dartmouth College, i José Scheinkman, de la Universitat de Columbia, ho descriuen com un efecte de “multiplicador social” que es pot resumir dient que passar temps d’una manera determinada és més agradable si els altres fan el mateix. No ser a la feina té un preu alt si els altres hi són i, alhora, és més divertit assistir a un festival si els altres també hi poden anar. La flexibilitat individual per triar l’horari laboral és important; cada persona té unes necessitats i preferències diferents. Però, en certa manera, el conjunt de la societat ha de jutjar si a la vida hi ha més coses importants a part de la feina o no.
