Les comissions inflen l'oligopoli bancari

Un informe de la CNMC considera que el nou sistema de comissions per retirar efectiu penalitza les entitats petites i afavorirà un "replegament dels usuaris cap a les entitats amb més caixers"

Una de freda i una de calenta de la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència (CNMC) al sector bancari a propòsit de la nova estructura de comissions als caixers. El macrosupervisor de la competència va fer públic ahir un informe sobre la nova normativa, aprovada fa gairebé un any i mig, que conclou, d’una banda, que els principals beneficiats del nou marc són els tres grans bancs espanyols -fet que potencialment alimenta l’oligopoli financer del qual ja ha alertat el mateix organisme- i, de l’altra, que no es pot afirmar amb rotunditat que els usuaris finals estiguin pagant més que abans dels canvis en el sistema de comissions.

CaixaBank va obrir joc imposant una comissió de dos euros per la retirada d’efectiu directament als clients d’altres bancs, una decisió que la resta de bancs van començar a copiar. Posteriorment, el govern central ho va regular el març del 2015 i, de resultes de tot plegat, les comissions per treure efectiu s’han triplicat en el cas de les entitats més grans. Han passat de 0,65 euros als fins a 2 euros que cobra CaixaBank, l’entitat amb una xarxa més gran. La diferència és que en lloc de cobrar-la directament al client, ara són els bancs els que es cobren entre si la comissió, però la pràctica totalitat dels operadors han decidit repercutir en els seus clients les comissions que els cobra la competència, segons l’informe.

Els bancs mitjans i petits, com Bankia, Banc Sabadell i les caixes rurals, han assolit acords entre ells per minimitzar l’impacte d’aquesta mesura i poder competir de tu a tu amb els tres grans, però tot i així cobren una comissió -més petita- fins i tot a les entitats que formen part del pacte, i en molts casos la repercuteixen en els clients.

El client paga més?

Malgrat tot, l’organisme evita afirmar que els clients paguin més ara que abans. La CNMC considera que un dels impactes que ha tingut l’encariment de les comissions que les entitats cobren als seus clients per retirar efectiu dels caixers de la competència ha sigut el replegament dels seus clients a la xarxa del seu propi banc. És a dir, per evitar la nova comissió, els clients estan renunciant a treure diners als caixers de la competència. I això minimitza l’impacte real a la butxaca de l’usuari final. Ara bé, l’organisme presidit per José María Marín Quemada alerta que “no és clar” l’impacte definitiu en els clients, perquè depèn d’un conjunt de variables, com la localització geogràfica de les xarxes i els clients, que no s’han pogut analitzar “per l’escàs temps transcorregut des de l’entrada en vigor del nou model”.

Les comissions disparen l'ús de la targeta

Si la xarxa del banc del qual s’és client és petita, els clients “podrien veure’s obligats, abans o després, a recórrer a les xarxes d’altres entitats, amb la possible repercussió de la comissió de l’adquirent per part de l’emissora”. I això porta a la segona conclusió de l’organisme: el benefici als grans bancs. Com que cap dels tres grans ha signat acords amb altres entitats per abaratir la retirada d’efectiu (uns pactes que sí que han assolit altres bancs, com Bankia, el Santander o les entitats incloses a la xarxa Euro 6000), els clients acaben pagant entre 1,85 (Santander i BBVA) i dos euros (CaixaBank) per treure diners al 45% dels caixers de l’Estat, que són els que controlen aquestes entitats, i poden acabar temptats de canviar-se de banc a algun d’aquests grans, per tenir un caixer gratis més a prop de casa.

“El nou model afavoreix les entitats amb grans xarxes, perquè poden actuar amb independència de la resta, en no haver de completar les seves xarxes per prestar servei als clients”, diu l’informe. En canvi, les entitats amb menys xarxa es poden veure més perjudicades perquè, o bé hauran d’assumir els costos més elevats de les operacions, o bé traslladar-los als seus clients, “que podrien acabar movent els seus comptes i dipòsits a altres entitats” més grans, i contribuir a la concentració del sector. A més, també es dificultaria l’entrada de nous operadors al mercat, penalitzats per l’absència d’una xarxa de caixers existent.

Els usuaris protesten

Adicae rebutja alguns dels arguments de la CNMC en considerar-los “tan incomprensibles com inacceptables”, i argumenta que no és vàlid afirmar que la mesura no afecta els clients si només fan servir el caixer del seu banc perquè és “una cosa improbable a causa de la distribució oligopòlica de la xarxa de caixers -reconeguda per la mateixa CNMC-, especialment en zones rurals”. Segons va detectar Adicae, i com afirma Competència, les entitats estan traslladant als clients el 100% de la comissió. A més, l’organització exigirà a la CNMC i al Banc d’Espanya que actuïn “d’ofici i amb urgència” després que l’informe constati que algunes entitats no estan informant de la comissió com marca la llei.

La justícia europea dóna una sortida a Renzi

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea va validar ahir l’actual posicionament de Brussel·les en matèria d’ajudes a la banca. Això implica que les entitats que sol·licitin fons públics per evitar el tancament hauran de presentar un pla de viabilitat i recórrer, en primer lloc, als diners d’accionistes i creditors.

Segons la sentència feta pública ahir, aquestes càrregues per a creditors subordinats i accionistes (que es van decidir després dels rescats als bancs espanyols, en els quals es van aplicar pèrdues a creditors com els preferentistes) “no infringeixen el dret de la Unió”.

El tribunal recorda que el repartiment de l’assumpció del deute d’un banc intenta garantir que, abans de la concessió dels ajuts d’estat, els bancs s’esforcin juntament amb els inversors i els creditors a disminuir el seu forat per fer més petita l’aportació pública.

Aquesta sentència suposaria precisament l’escenari que el primer ministre italià, Matteo Renzi, ha estat intentant evitar al seu país per rescatar bancs en greus dificultats. Tot i això, el mateix tribunal li ofereix una sortida: la sentència afirma que Brussel·les pot autoritzar distincions “en circumstàncies excepcionals” i que l’executiu comunitari haurà d’estudiar cada cas individualment.