LA SORTIDA DE LA CRISI

La crisi més llarga de la història en termes d’ocupació

Les del 1977 i 1991 van necessitar molts menys trimestres per recuperar tots els llocs de treball destruïts

La crisi financera de l’última dècada ja té el títol de la crisi més llarga i intensa en termes d’ocupació de la història moderna d’Espanya. En total hauran fet falta com a mínim quinze anys perquè el mercat laboral espanyol recuperi tots els llocs de treball perduts i torni als nivells que hi havia el 2007, segons les dades de l’últim informe del mercat laboral de ManpowerGroup.

Al ritme actual, Espanya i Catalunya encara estan lluny d’assolir aquesta fita que, segons l’estudi, no arribarà fins al 2021. “És, sens dubte, la crisi més intensa mai experimentada; la destrucció d’ocupació que hem patit és senzillament insòlita”, assegura l’autor de l’informe i catedràtic d’economia de la UB, Josep Oliver.

L’impacte sobre els llocs treball de l’última debacle econòmica encara és més evident si es compara amb les dues grans crisis anteriors, la del petroli de finals dels 70 i la crisi de principis dels 90. A la crisi del 77 (que va durar fins al 1985, la més llarga fins al moment) l’economia espanyola va trigar 47 trimestres sencers, és a dir gairebé dotze anys, a retornar als nivells d’ocupació previs al canvi de cicle (vegeu gràfic). Posteriorment, la crisi que va començar el 1991 i es va allargar fins al 1994 va necessitar un total de 22 trimestres -cinc anys i mig- per retornar la normalitat al mercat de treball. En canvi, la corba de recuperació de l’última crisi, la del 2007, encara no ha tornat al punt inicial. I ja han passat, pràcticament, 50 trimestres.

De fet, segons Oliver, “actualment encara estem més d’un 8% per sota dels nivells d’ocupació precrisi” i l’any que ve encara hi haurà un 4,5% menys d’ocupació que el 2007. “La corba d’aquesta última crisi reflecteix, bàsicament, l’enfonsament de la construcció i de la indústria, on s’han perdut un 70% i un 30% de l’ocupació, respectivament”, assegura Oliver.

Per què aquesta crisi ha sigut més profunda i amb una corba més desigual que les altres dues? Segons l’informe hi ha tres factors clau. D’una banda, la flexibilitat laboral actual ha facilitat que la caiguda dels llocs de treball sigui molt més ràpida, fins a arribar al punt màxim, el primer trimestre del 2013, quan l’ocupació va quedar un 18,6% per sota que a l’inici de la crisi, una davallada inèdita fins aleshores.

El segon factor, segons Oliver, és que “el model productiu que hi havia durant l’última crisi ja era molt diferent als escenaris anteriors”. “La crisi de finals dels 70 va ser bàsicament energètica, molt industrial, i va ser l’inici d’una globalització a petita escala perquè va ser quan van emergir alguns països asiàtics”, explica Oliver. Durant aquells anys, recorda aquest catedràtic, el sector industrial del Baix Llobregat ja va ser testimoni de la destrucció d’ocupació a gran escala, amb tancaments i acomiadaments massius. “La crisi dels 90 va tenir un altre origen, va començar amb una pujada dels tipus d’interès a Alemanya que va frenar tot Europa”, argumenta Oliver, que matisa que aleshores el comportament d’Espanya va ser diferent perquè encara funcionava amb la pesseta.

La moneda única és, de fet, el tercer factor clau que ha diferenciat la crisi financera del 2007. “Amb l’euro, l’expansió dels anys 2000 és nova i sense cap limitació exterior; ens endeutàvem sense límits amb l’excusa que tots estàvem dins de l’euro”, raona Oliver.

“Mentre que en els trenta anys que van del 1964 al 1997 Espanya es va mantenir entre els 11 i els 12 milions d’ocupats, amb l’euro es va passar dels 12 milions als 20 milions de persones treballant”, apunta aquest catedràtic: “És una expansió com mai -diu- fruit del deute; i quan l’expansió es va acabar, el deute es va quedar”.

Malgrat tot, no tots els sectors d’activitat van patir igual durant l’última crisi. “Aquesta última ha sigut, eminentment, una crisi d’homes, joves, amb baixa qualificació, ocupats al sector de la construcció i la indústria”, matisa Oliver.

El camí que ha seguit l’ocupació al sector serveis, en canvi, és força diferent. “Es van perdre molts menys llocs de treball, en part perquè els serveis tampoc creixen tant en les èpoques expansives”, argumenta Oliver, que destaca que, a més, l’Estat també va aturar la sagnia en aquest sector “creant ocupació per mantenir els nivells”.

D’aquesta manera, segons les dades recollides a l’informe de ManpowerGroup, els serveis no només han recuperat tota l’ocupació perduda, sinó que ara n’hi ha entre un 7% i un 8% més que abans.

L’atur “emmascara” la realitat

Si s’avalua l’impacte del mercat laboral des del vessant de l’atur, i no des de l’ocupació, la lectura és una mica més positiva. La taxa d’atur ja se situa als nivells del 2008, tant a Catalunya com a Espanya. Però segons Oliver, l’indicador de l’atur “emmascara” la realitat perquè amaga alguns factors. “L’atur no compta, per exemple, les persones que han deixat de buscar feina, les que han emigrat o les que han tornat als estudis”, explica. La població activa ha baixat, i això altera les ràtios d’atur, però no les d’ocupació, conclou.

Etiquetes

Més continguts de