La crisi que ens va agafar per sorpresa

La fallida de Lehman Brothers va ser un xoc molt dur per als economistes

Abans de la fallida de Lehman Brothers les teories macroeconòmiques dominants havien anat oblidant la importància dels factors que s’anomenen monetaris, o sigui, el diner, el crèdit i els preus. Aquest oblit s’explicava per la convicció d’haver aconseguit: 1) dominar la inflació que s’havia escapat de control als anys setanta; 2) garantir l’estabilitat del sistema financer gràcies a la seva liberalització i globalització, i 3) reforçar la gestió monetària (orientada a l’estabilitat dels preus) i la supervisió bancària que feien els bancs centrals atès que havien esdevingut independents de l’autoritat política.

Es compartia la visió que els mercats financers s’ajustaven perfectament bé i que tothom anticipava racionalment el valor de tots els actius físics i financers. Els fonaments teòrics d’aquesta visió van ser coneguts com “el cicle econòmic real”, on “real” volia dir que no es tenien en compte els preus. Es diagnosticava que l’economia evolucionava sense cicles, tret dels causats per xocs tecnològics o d’oferta, externs. En resum: que el cicle econòmic era un problema superat perquè els agents eren “racionals” i els mercats oferien una informació completa. Era la visió que s’etiquetava de “neoliberal”, però que compartien economistes de dretes i d’esquerres.

La fallida de Lehman Brothers va posar damunt la taula la centralitat del sistema financer, la inexistència d’informació completa -ben al contrari, va quedar clar que la informació financera és molt asimètrica- i l’evidència que el mercat immobiliari pot patir crisis de demanda que redueixin el preu dels actius físics. De no haver-hi crisis, a patir la crisi econòmica més greu des de la Gran Depressió.

El xoc per a l’economia acadèmica va ser molt dur. Un fracàs en tota regla. Va donar lloc a tres reaccions. La primera, la dels més ortodoxos, teòricament i acadèmicament parlant, va ser negacionista dels fets i de la fallida dels seus models. Aquests han perdut molt crèdit intel·lectual en el món angloamericà, però no al nucli germànic de l’eurozona.

La segona, la dels més heterodoxos, va ser de joia perquè la realitat havia donat una bona lliçó a la presumptuositat dels ortodoxos. Però, quan va arribar el moment de gestionar l’economia, no van aconseguir ni la força ni la claredat mental per arreglar els problemes. Van tendir a comportar-se simplement com keynesians, partidaris de l’augment de la despesa pública, encara que no estiguessin en condicions de finançar-la.

Endeutament

La tercera, més humil, és la dels que van reconèixer que s’havien confiat massa i van mirar d’aprendre a tota velocitat com havien de reaccionar. Això va portar alguns antics ortodoxos a adoptar solucions d’increment de la despesa i el deute públic i alguns keynesians a haver de gestionar contraccions de la despesa pública.

Els països amb sobirania monetària van poder sortir de la crisi prou ràpidament recorrent massivament a l’endeutament públic i a la nacionalització de bancs. ¿D’on surt la insatisfacció que ara pateixen els electorats d’aquests països? De la globalització que ells mateixos havien promogut, però que ha permès que noves economies, emergents, els fessin la competència, i del canvi tecnològic, organitzatiu i empresarial accelerat, que ha transformat radicalment les necessitats laborals. Dues forces gegantines, impossibles de controlar.

Els economistes s’han hagut de tornar més modestos, i treballen de valent per canviar els supòsits dels seus antics models i per crear-ne de nous que tinguin en compte les noves realitats. Han compartit criteris sobre com sortir d’una gran crisi financera, però no sobre com evitar-ne una de nova. La crisi de l’euro va complicar-ho tot, però no ha sacsejat la macroeconomia sinó la política, especialment la de la integració europea. Tot un altre tema.

Etiquetes

Més continguts de