FISCALITAT
Economia 03/04/2019

La cursa fiscal per captar grans fortunes s’estén a la UE

Espanya és un dels estats considerats problemàtics

Leandre Ibar
3 min
Cristiano Ronaldo s’ha beneficiat de les diferències fiscals entre països.

BarcelonaL’evasió d’impostos per part de les grans fortunes és una de les assignatures pendents de la Unió Europea, on molts dels estats -inclosa Espanya- competeixen entre si per reduir la fiscalitat als ciutadans més rics, segons un informe elaborat pel grup dels Verds del Parlament Europeu.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

“La majoria dels contribuents paguen impostos de la seva renda obtinguda arreu del món al país on tenen la residència”, diu l’informe. No obstant això, aquest no és el cas en un bon grapat de països de la UE, que donen tota mena de facilitats als residents amb actius a l’estranger per no haver de tributar-los.

La llista d’estats amb facilitats impositives per a les grans fortunes no és la que s’espera en casos d’elusió fiscal. Espanya és un dels exemples més clars, tot i que en els últims anys ha endurit les condicions per als residents estrangers que s’hi estableixen. França, el Regne Unit, Portugal, Itàlia i Bèlgica són alguns dels estats europeus esmentats.

L’estudi calcula que l’1% més ric de la població de la UE representa uns 2,2 milions de famílies -uns 4 milions de persones-, amb una renda disponible (després d’impostos) superior a 60.600 euros anuals de mitjana. La desigualtat augmenta, però, amb el 0,001%, format quasi exclusivament per esportistes professionals, artistes i alts executius de les grans empreses. En el cas de França, per exemple, es tracta de 400 persones amb un salari anual de més de 7,5 milions a l’any, entre els quals hi ha futbolistes com Neymar, el músic David Guetta i el conseller delegat de l’automobilística Renault, Thierry Bolloré.

Fins ara la majoria d’informes sobre competència fiscal entre estats membres s’havien centrat en impostos a les empreses, amb dos grans paradigmes: Irlanda, amb un impost de societats real del 4% per a les multinacionals, i Luxemburg, on el govern pot arribar a pactar individualment amb les grans corporacions quant paguen d’impostos.

Canvis de residència

“La competència fiscal sobre la renda personal té els mateixos efectes però funciona de manera diferent”, diu l’estudi. I afegeix: “Les dades disponibles mostren que més de 160.000 persones es beneficien d’esquemes fiscals dins la UE”.

L’estudi identifica dues opcions per evitar pagar impostos. La primera és ingressar una renda -un sou, un dividend, un pagament- en un tercer país on aquesta renda estigui lliure d’impostos i no declarar-la al país de residència, mantenint-la amagada. Seria el cas paradigmàtic de mantenir diners en un paradís fiscal amb secret bancari. El segon cas és més complicat, perquè inclou canviar el país de residència. En el cas de persones amb rendes altes, canviar de país no suposa un cost elevat, perquè sovint el que s’estalvien en impostos compensa els costos de mantenir una casa en un país estranger on estan domiciliades oficialment.

Un dels casos més evidents de com jugar la carta de la residència és el del futbolista portuguès Cristiano Ronaldo: aprofitant el seu traspàs del Manchester United al Reial Madrid, el 2009 va passar menys de mig any com a resident del Regne Unit i menys de mig any com a resident d’Espanya -el mínim per pagar impostos als dos estats-, cosa que, segons l’informe, podria comportar que no pagués impostos en cap dels dos llocs.

Ronaldo va arribar el 2003 al Regne Unit, on els rics estrangers no han de declarar les rendes que cobren fora del país. Posteriorment se’n va anar a Espanya, on es va beneficiar de la llei Beckham fins que es va endurir el 2012 i el 2015. Posteriorment, Ronaldo va acabar condemnat per haver amagat 14,7 milions d’euros que devia a Hisenda en un compte de les illes Verges britàniques, un paradís fiscal. L’any passat va decidir anar-se’n a Itàlia, on mesos abans s’havia aprovat un impost pla de 100.000 euros sobre les rendes a l’estranger dels nous residents.

En el cas espanyol, el 2004 es va aprovar l’anomenada llei Beckham -va coincidir amb el fitxatge de l’anglès David Beckham pel Reial Madrid-, que permetia als assalariats estrangers que no haguessin residit a Espanya en els últims deu anys gaudir, durant sis anys, de la consideració de no residents, pagant un tipus màxim del 24% d’IRPF, en lloc del 44% que pagaven la resta de ciutadans. El 2010 la llei es va modificar per introduir un límit de 600.000 euros anuals que es beneficiessin del tipus rebaixat.

stats