BANCA

El dèficit marca el futur de Bankia

La venda del banc provocarà que es produeixi un desequilibri en els comptes públics de l’Estat

En el mateix instant en què Bankia sigui completament privatitzada, la normativa europea obligarà l’Estat a incloure al dèficit d’aquell any les pèrdues milionàries que hi haurà respecte a la injecció de diner públic inicial de 22.500 milions d’euros. Un càlcul aproximat: si es vengués al preu d’acció actual, valdria 7.200 milions d’euros. Tenint en compte que els paquets ja venuts han comportat ingressos de 2.864 milions, les pèrdues de Bankia serien de 12.400 milions, és a dir, un punt sencer del dèficit d’Espanya. I aquesta llosa cauria sobre l’executiu que donés llum verda a una privatització que Brussel·les va fixar per a l’any 2017, que va ser ajornada al 2019 i que ara s’ha situat al 2021.

Fonts financeres consultades per l’ARA han explicat que aquesta realitat és el gran obstacle al fet que es pugui produir no ja una fusió Bankia-Banc Sabadell, com s’ha especulat, sinó una fusió entre el banc nacionalitzat i qualsevol altra entitat. En els últims dies, el tam-tam financer de les fusions ha tornat a ressonar amb força. En el punt de mira, dos bancs amb conegudes dificultats actuals i als quals s’intueixen unes felicíssimes núpcies, els que presideixen Josep Oliu i José Ignacio Goirigolzarri.

"Perdona'ls, Senyor, perquè no saben de què parlen": Josep Oliu a Alacant, en vuit frases

Els rumors han sigut tan insistents que tots dos n’han parlat en els últims dies. “No hi ha fusions ni sobre la taula ni sobrevolant la taula”, va assegurar el president de Bankia. “Ara no hi ha sobre la taula una operació amb Bankia”, va ratificar Oliu, que, interrogat per si l’operació podria arrencar amb un nou govern, va mostrar-se enigmàtic: “Tot el que està sota la taula podria posar-se a sobre i tornar a plantejar-se”.

Preocupació moderada

Espanya ha abandonat fa temps l’època de les grans pors sobre el conjunt del sector financer. A la gran recessió, que va delmar el panorama bancari i es va empassar totes les caixes d’estalvis, la va seguir la més recent caiguda del Popular. Tot i que ni Bankia ni Sabadell estan en una situació tan delicada, tots dos estan patint per la seva condició d’entitats mitjanes, per la constant alça de requeriments de capital que imposa el Banc Central Europeu, pels mínims històrics dels tipus d’interès i per una recuperació que mai ha arribat del tot al sector. Això afecta tots els bancs, però els més grans resisteixen millor. I al sector hi ha un consens absolut en el sentit que una fusió entre les dues entitats mitjanes d’Espanya les deixaria totes dues a resguard de possibles crisis.

Però hi ha un problema clau per explicar la dificultat que es faci cap operació que involucri Bankia. I la dificultat es diu Estat: a través del FROB, el banc dolent, té un 61,4% de l’entitat. I aquesta presència, malgrat que Goirigolzarri ha afirmat que tant els governs del PP com el del PSOE s’han comportat “de manera exquisida”, comporta dues qüestions. D’una banda, Bankia mai no ha pogut fer banca amb plena normalitat sense treure’s l’etiqueta de “banc públic” ni l’estigma dels 22.500 milions que s’hi van posar. Diferents imposicions europees li lliguen les mans en diverses qüestions. De l’altra, els banquers veuen amb desconfiança la presència del FROB a Bankia. Casos com el de CatalunyaCaixa (on el FROB va nomenar primer Adolf Todó, per després destituir-lo i declarar-li una llarga guerra judicial i tot plegat, segons diverses fonts, a causa de les seves discrepàncies amb Luis de Guindos) serveixen d’avís per a navegants: si l’Estat és el principal accionista, el banc està directament relacionat amb polítics. I això comporta riscos.

La crida de Goirigolzarri

No és d’estranyar que molt recentment Goirigolzarri fes una eloqüent crida perquè el banc sigui privatitzat. Coincidint amb la junta general d’accionistes del banc, va afirmar que la privatització seria “bona per als espanyols” perquè és positiu “evitar qualsevol temptació d’utilitzar Bankia amb ingerències polítiques o com a banca pública”. Aquesta crida la va fer malgrat que el preu de l’acció és molt baix i, per tant, la venda seria un mal negoci.

Per què, doncs, si l’operació agrada a tothom, el govern es resisteix a vendre Bankia? Pel desgast que hauria d’encaixar el govern per la pèrdua econòmica, un desgast que no fa il·lusió a cap executiu. Però la raó clau es diu dèficit. El govern de Pedro Sánchez ha tret pit del dèficit del 2,63% de l’any passat: tot i que no va complir amb les exigències de Brussel·les, va quedar per sota del 3% i ha abandonat el control estricte de la Comissió Europea. Si la venda de Bankia s’hagués fet l’any passat, això hauria sigut impossible.

“La norma és clara i el dèficit s’ha d’aflorar en l’any de la venda”, explica una font coneixedora del món de les finances públiques que demana l’anonimat. “I això només es podria evitar si hi hagués un acord entre l’Eurostat, la Intervenció General de l’Estat, el Banc d’Espanya i l’INE per endur-se aquest dèficit a anys anteriors”, afegeix.

Però si s’aplica el reglament amb normalitat, la venda de Bankia comportarà una forta assumpció de dèficit. I això complica, de retruc, el sector bancari espanyol.

Més continguts de