De quan es deia: “No entrem en política”

La banca se salta una de les seves normes sagrades a falta d’una setmana per a unes eleccions

“No tenim pla B ni considerem la independència de Catalunya”. Ho va dir el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, fa poc més d’un any. En realitat, no va ser una afirmació gaire creïble: tothom informat sap que, com és lògic, totes les grans empreses tenen plans de contingència preparats per a cada escenari que es pugui produir properament a Catalunya. Per si en quedava algun dubte, divendres va quedar esvaït. El pla B dels bancs si hi ha independència unilateral de Catalunya podria incloure el trasllat de les seves seus socials i el tancament d’oficines. És irònic que, després de les guerres que ha viscut la banca per guanyar quota de mercat a Catalunya els últims anys, especialment en l’última subhasta de CatalunyaCaixa, ara les mateixes entitats diguin que estan disposades a renunciar a una part del pastís.

El polèmic comunicat que els grans bancs van enviar divendres alertant que podrien “reduir l’oferta bancària” en cas de secessió conté elements molt qüestionables i d’altres que cal admetre.

Entre els primers hi ha que l’únic escenari considerat per les entitats financeres és el de la secessió unilateral. En cap moment es demana una solució pactada per resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Només, al final, es demana “diàleg” per impulsar “reformes que permetin seguir progressant”. Això i res és pràcticament el mateix.

Entre els elements que cal admetre n’hi ha un que no està resolt des que va irrompre el debat independentista: què passarà amb CaixaBank i el Sabadell? En cas de secessió desorganitzada, aquestes dues entitats tindrien problemes de tipus legal. Si Catalunya surt de l’eurozona, això pot suposar un risc per al finançament d’aquests bancs, que podrien veure limitat el seu accés al finançament del BCE (és una mica més complicat, però assumim que això és així).

De totes maneres, la ruptura unilateral és impossible que es produeixi mentre el nou estat no es pugui finançar. I el nou estat no podrà fer-ho mentre no tingui una Hisenda pròpia. I la Hisenda pròpia no arribarà si no és de manera pactada amb l’Estat (ni tan sols el Consell Assessor per a la Transició Nacional preveu un tancament de caixes com el de fa un segle). Els bancs, que tenen informació de primeríssima mà, ho saben: no hi haurà secessió desorganitzada (ergo, sortida de l’euro) perquè no n’hi pot haver.

Per què es presten, doncs, a redactar un comunicat que planteja un escenari que saben que no es produirà? “No entrem en política”, han dit més d’una vegada tant Josep Oliu com el seu homòleg a CaixaBank, Isidre Fainé, els últims temps. Divendres això es va acabar. Feia poc que els bancs havien rebut una enquesta en què es donava la victòria de vots i escons a les forces independentistes.

Una part de les elits catalanes, bancs inclosos, tenen un problema. La nova realitat és que més d’un 70% de la població vol votar en un referèndum sobre la independència. L’esperança de moltes elits durant molt de temps ha sigut arribar a un gran acord que calmi la necessitat de votar o, potser, fer una votació sobre aquest gran acord. Però no sobre la independència. La independència no es pot votar perquè llavors serà possible.

Aquest conflicte s’ha viscut amb especial intensitat al Cercle d’Economia, on aquesta setmana el seu president, Antón Costas, volia pactar un document crític amb l’independentisme. La transversalitat dels membres del Cercle va provocar una petita revolta que es va saldar amb la inclusió d’un punt clau. Per primer cop, el Cercle va demanar que hi hagi un referèndum sobre la independència en funció del resultat del 27-S.

Per entendre l’oposició a la secessió cal tenir en compte que, si és ordenat, el trencament evitarà els problemes legals a la banca, però no els comercials. S’ha parlat molt del boicot al cava els anys de l’Estatut i l’opa de Gas Natural. Però amb el pas del temps ha quedat oblidat el boicot que també van patir els bancs catalans. Tot i que es van més que refer d’aquell boicot, el temor que tenen els banquers catalans és perdre clients a la resta d’Espanya, on tenen el 70% dels clients avui dia.

Ara bé, també són conscients que podien perdre clients a Catalunya, on tenen un gens menyspreable 30% de la seva clientela. Per això CaixaBank i el Sabadell havien sigut neutres en aquest conflicte, almenys en públic. Fins divendres.

La situació política és complicada, i per sortir-ne no hi haurà dreceres. Només un referèndum resoldrà la qüestió i permetrà, si guanya el sí, una transició suau.

Més continguts de