FINANCES

El discret adeu de l’ideòleg del rescat bancari

Alain Minc deixa el consell d’administració de CaixaBank 12 anys després

“No al pecat d’orgull”. Aquest és el títol que portava un modest article d’opinió soterrat a la pàgina 33 del diari El País, en l’edició del 25 de maig del 2012. El signava Alain Minc. Al peu de l’article s’informava del nom de la traductora. L’article constava de 3.630 espais (un foli DIN A-4, o la meitat d’una pàgina de diari) i la seva qualitat literària era bàsicament inexistent. Ni tan sols es va publicar en cap de setmana, quan les vendes dels rotatius augmenten.

Tant se val. Aquell és, possiblement, un dels articles més influents de la història del periodisme econòmic contemporani espanyol. Fonts financeres asseguren que el text de Minc, conseller de CaixaBank entre el 2007 i aquest mateix any, va ser clau perquè Espanya trobés el desllorigador de la desesperada situació financera que va viure en els pitjors mesos de la recaiguda de la crisi. Perquè, segons asseguren les fonts consultades per l’ARA, la idea del rescat bancari per sortir de l’abisme econòmic de l’any 2012 va sorgir originalment d’aquest economista francès.

El plantejament de l’article era ben clar. “L’esforç gegantí que estan fent els bancs per netejar els estigmes de la bombolla immobiliària està arribant al límit: ja s’han ofert les reserves financeres de les millors institucions, però hi ha el risc que siguin insuficients”, deia. També avisava que “el diner públic compromès per l’Estat a través del FROB no es pot multiplicar fins a l’infinit, tenint en compte les pressions que exerceix el mercat sobre el deute sobirà espanyol”. I avisava que la situació aniria a pitjor: “Pel que fa a la revisió dels actius bancaris exigida pels poders públics, serà inevitable que s’arribi a la conclusió que calen noves provisions”.

“Entre 50.000 i 100.000 milions”

La petició era clara: “L’únic que pot redreçar el sistema bancari espanyol és una intervenció del Mecanisme Europeu d’Estabilitat. Per a aquest organisme, dotat amb 500.000 milions d’euros, posar sobre la taula entre 50.000 i 100.000 milions no és un problema invencible”. Amb un extraordinari poder profètic sobre el que acabaria passant, plantejava que es tractava de “subscriure directament o a través d’un vehicle ad hoc controlat per l’Estat, accions preferents de tots els bancs espanyols”. I acabava: “Gràcies a aquesta entrada de capital, els bancs recuperaran la llibertat d’actuació que els falta i podran sostenir la reactivació de l’economia”.

L’avís a Rajoy d’aquest antic assessor de Sarkozy que està considerat l’ideòleg de l’arribada de Macron a l’Elisi, a més de conseller de referència del president de La Caixa, Isidre Fainé, era explícit: “Quin obstacle impedeix aquesta actuació tan sensata? L’excés d’orgull del govern de Rajoy, que afirma en veu molt alta que Espanya és capaç de superar per si sola la crisi del seu sistema bancari. Això és enganyar-se a si mateixa: ho saben tots els experts i tots els professionals”. La frase que tancava l’article tenia certa èpica: “La principal decisió que pot prendre, senyor Rajoy, és fàcil: no cedeixi al pecat d’orgull”.

Aquestes línies es publicaven el maig del 2012. Només 15 dies després, Guindos anunciava que Espanya havia demanat i rebut un “préstec en condicions molt favorables” de fins a 100.000 milions de la Unió Europa, en una cèlebre compareixença on va evitar parlar de rescat i on Rajoy no hi era. La raó oficial, ajudar la banca. L’article de Minc havia tingut un efecte que potser l’autor, que ha format part dels consells d’administració de Prisa o Yves Saint Laurent i ha presidit Sanef, filial d’Abertis a França, no es podia imaginar.

Altres veus financeres rebaixen el paper de l’article de Minc a El País i apunten que podria haver servit de globus sonda per valorar la rebuda de la proposta entre l’opinió pública. O que potser només dotava de cos intel·lectual una mesura que el govern central ja tenia decidida.

Ara, gairebé set anys després d’aquells fets, amb el sistema bancari espanyol sanejat (però reduït a una desena d’entitats poc rendibles), l’anunci del seu adeu ha passat desapercebut. Una petita frustració per a un consultor que, en una entrevista a l’ARA l’any 2012, afirmava que generar polèmica era “un senyal de vida” i que se sentia un “publicista” en l’accepció més clàssica de la paraula (algú que escriu per participar en el debat públic). Aquell article seu segur que ho va aconseguir.

Més continguts de