Els dubtes al sol

No hi havia proclames, no hi havia crits, només un silenci ple d’incertesa

René Descartes volia arribar a la gran veritat partint del dubte. Amb el seu “dubte metòdic” va arribar a una conclusió: que existim perquè pensem. Cogito ergo sum. I jo no voldria posar el dit a la nafra, Monsieur Descartes, però diuen que aquesta reflexió vostè la va copiar de Gómez Pereira, que el 1554 deia: “Conec que conec alguna cosa. I tot el que coneix és. Per tant, jo sóc”. Sí, sospitosament semblant. Això seu genera dubtes, però està bé, com a mínim és coherent amb la seva filosofia.

Aquest Primer de Maig he pensat molt en vostè perquè trobo que s’hi hauria sentit a gust, a la festa del treballador. Hi planaven tantes qüestions a tot arreu que s’hi hauria sentit com a casa. Sindicalistes, manifestants i periodistes ens preguntàvem: ¿la manifestació serà igual que cada any?, ¿aquest cop aconseguiran arrossegar al carrer molta més gent?, ¿després de 126 anys sortint-hi, a part dels dos grans sindicats i alguns representants polítics, hi haurà algú més?

A primera hora la gent es movia amb alegria però no amb eufòria. Amb una certa ràbia però no amb ira. Perquè les coses ni estan tan malament com fa uns anys, ni hi ha un enemic tan clar, ara que s’albiren eleccions al juny. Indeterminació, incertesa. Ho escrivia fa uns dies Camil Ros, secretari general de la UGT: “L’economia mundial segueix amenaçada per episodis d’inestabilitat. La seva fragilitat i no saber cap a on va provoquen una situació d’incertesa”. Dubte, Monsieur Descartes. Dubte.

Se sentien escèptics alguns companys periodistes. “M’ha tocat venir un altre any. El Dia de la Marmota”, deien. “No crec que serveixi per a res -em confessava per WhatsApp el Sergi, de 22 anys-, els sindicats són antics i no representen els joves”. I dubtaven tots. Dubtava una parella independentista guarnida amb bandera estelada fent-los de capa que no sabia on ficar-se.

Dubtaven els sindicats sobre si fer apartar o no un grup de joves a l’atur que havien col·locat la seva pancarta davant de la gran, de l’oficial. Dubtava el noi falangista amb ulleres de sol que no sabia si aquest era el lloc per fer la seva reivindicació patriòtica i feia onejar la seva bandera espanyola gegant amb poca convicció. I dubtava el departament de premsa sobre la xifra final de manifestants i es deien: “Què calculem? Uns 50.000? Sí, posem-hi cinquanta mil”. I tots Via Laietana avall, girant cap a la catedral, pel carrer del titubeig.

Els parlaments finals eren rotunds en la forma i en el volum: “Deroguem la reforma laboral! Eliminem la llei mordassa!” Però els aplaudiments eren tímids, cansats. El recel guanyant la partida: si en temps pitjors les manifestacions no van doblegar els poderosos, ¿vols dir que ho faran ara? Si amb la crisi encara han fet més diners, què no guanyaran ara que diuen que en sortim? Què hem de fer? Com? “I si no canvien, anirem a la vaga general!”, cridaven. Però no hi havia proclames, no hi havia crits, només un silenci ple d’incertesa.

“In, incer, incertesa”, he sentit dins del meu cap. I he pensat en vostè, Monsieur Descartes. No m’ho tingui en compte, ja sap que els dubtes són perillosos. Vostè ho sap millor que ningú. I els dubtes al sol encara més. I la manifestació s’ha acabat, i aquesta ha sigut la certesa més sòlida del matí, que avui ja no s’hi podia fer res més.

Més continguts de