El luxe de fer vacances

Un 40% dels ciutadans espanyols no es poden permetre marxar ni una setmana a l’any

Per a la majoria de persones, l’estiu és sinònim d’agafar les maletes i marxar de viatge. No obstant, encara hi ha un 40% d’espanyols que l’any passat van quedar-se a casa perquè no es van poder permetre pagar-se ni una setmana de vacances, segons les dades recollides ahir per l’Eurostat. A Europa, una tercera part dels ciutadans comunitaris no van poder estiuejar per motius econòmics durant el 2016. L’estadística fa referència a les estades que requereixen un esforç econòmic -com ara pagar un allotjament o un bitllet d’avió- i, per tant, exclou les vacances que es fan a les segones residències o habitatges familiars.

De fet, Espanya se situa (vegeu gràfic) pitjor que la mitjana europea pel que fa al nombre de persones que no es poden pagar un descans durant l’estiu, en un rànquing que lideren Romania, Croàcia i Bulgària. En aquests països, més de 6 de cada 10 habitants no tenen prou diners per fer un viatge durant l’any. En aquest sentit, Espanya no surt tan malparada de l’estadística com els seus veïns del sud. A Itàlia aquesta proporció va ser del 45%, mentre que a Portugal escalava fins al 47%. A l’altra cara de la moneda hi ha estats com Suècia, Luxemburg o Dinamarca, on les dificultats econòmiques per fer vacances afecten menys d’un 15% dels ciutadans.

Tot i així, les dades de l’Eurostat també mostren que és una tendència que ha minvat respecte als moments més durs de la crisi. A Espanya, les persones que no es podien permetre marxar de vacances van arribar a representar fins a un 48% l’any 2013, quan pràcticament la meitat dels ciutadans no podien pagar-se ni una setmana fora de casa. A Europa, la xifra també s’ha reduït del 39% que marcava aleshores fins al 33% de l’any passat.

No obstant, a Espanya aquest percentatge continua sent lleugerament pitjor que els anys anteriors a la recessió econòmica. El 2007 eren un 38% les persones que asseguraven que no podien permetre’s una setmana de vacances a l’any, respecte al 40% del 2016. Per al catedràtic d’economia aplicada de la UAB Josep Oliver, la recessió explica alguns d’aquests casos, però hi ha un gruix de pobresa estructural que continua explicant que el percentatge de persones que no poden fer vacances sigui força elevat. “Les dades fan que subestimem la pobresa, però hi ha moltes famílies que difícilment poden assumir aquesta despesa i es concentren a garantir altres nivells de subsistència, com l’habitatge o l’alimentació”, recorda Oliver.

Et trobes que no pots marxar de vacances aquest estiu perquè no te les pots pagar?

Segons les dades de l’Eurostat, les famílies monoparentals són les que tenen més problemes per fer vacances a l’estiu per motius econòmics. Pràcticament 6 de cada 10 persones en aquesta situació no es poden permetre una setmana de vacances a l’any a fora. En aquesta categoria, Oliver també hi inclou les persones grans, sobretot els vidus i vídues que viuen sols, amb pensions allunyades de la inversió que suposen unes vacances. D’altra banda, el tipus de llar que menys va patir a l’hora d’estiuejar van ser les famílies formades per dos adults menors de 65 anys i sense fills: només un 31% van haver de renunciar a aquesta despesa. En aquest sentit, l’economista creu que els joves s’han escapat d’aquest fenomen amb la cerca d’ofertes i preus baixos a través d’internet.

Sense capacitat d’estalvi

D’altra banda, la diferència també es nota, encara que lleument, entre les llars que tenen nens al seu càrrec i les que no en tenen. Mentre que un 42% de les primeres no es poden permetre marxar de vacances, en les llars sense infants aquest problema afecta un 39% dels espanyols. Que marxar de vacances es converteixi en un luxe va directament lligat al poder adquisitiu d’una persona, i així, a les llars on els ingressos són inferiors al 60% de la mitjana espanyola, en un 72% dels casos no es van poder fer vacances.

Segons Josep Oliver, però, un dels problemes que agreuja encara més aquesta situació continua sent que la majoria de les famílies no tinguin prou capacitat d’estalvi per fer calaix durant l’any per poder-se permetre uns dies fora a l’estiu. “Aquests casos son la majoria”, afirma.

Marina Sánchez, funcionària a l'Ajuntament de Barcelona

“Tinc un salari digne, però zero extres”

La Marina Sánchez és funcionària de l’Ajuntament de Barcelona des de fa 30 anys. Té un salari de prop de 2.150 euros, però no podrà fer vacances fora de casa. Els seus plans passen per anar a casa dels seus pares, a València, i passar la resta de l’estiu a Barcelona. “Tinc moltes amigues en aquesta situació, anirem al cine, a la platja... Aquí hi ha moltes coses per fer, però sortir de Barcelona és molt car”, explica.

“He criat els meus fills, visc sola i només tinc el meu salari, que és digne, però em dona per al lloguer i les despeses i necessitats bàsiques -explica-. Però zero extres”. La Marina, que està divorciada, recorda que cap a l’any 2000 sí que havia fet vacances pagant per l’allotjament: “Havia anat una setmana a Pals, un altre any una setmana a Roma”, recorda. Des d’aleshores, però, el sou li ha pujat poc i s’ha trobat amb l’encariment de la vida a Barcelona.

“Jo treballo als serveis socials i veig situacions de pobresa severa, però hi ha una franja de ciutadans que estem al mig i que ens hem anat empobrint. Mai he volgut ser rica, per això soc funcionària, però em deien que si estudiava, si m’esforçava i treballava, tindria una certa qualitat de vida”, diu la Marina. Encara sort, diu, que el seu fill té feina i no li cal ajudar-lo econòmicament.