FINANCES PERSONALS

No, l’euro no va fer pujar els preus

La nova moneda sí que va encarir productes quotidians, però va abaratir cotxes o electrodomèstics
No, l’euro no va fer pujar els preus

Que l’entrada en circulació de l’euro el dia 1 de gener del 2002 va encarir els preus a causa de l’arrodoniment és un fet assumit per la gran majoria de la població. La frase “el que abans valia 100 pessetes va passar a valdre un euro” resumeix perfectament la percepció de molts ciutadans sobre l’impacte de la nova moneda en el seu dia a dia. Però, és certa aquesta percepció? La realitat i els estudis apunten que depèn del consumidor i del tipus de producte.

L’entrada d’Espanya a la Unió Europea el 1986 va tenir un efecte de convergència sobre els preus, i l’adopció de l’euro “va exagerar” aquesta tendència, segons el catedràtic d’història econòmica de la UPF, Albert Carreras. Els béns que s’importaven a Espanya des de la resta de països del mercat comú es van abaratir, mentre que els béns que s’exportaven des d’Espanya cap a Europa es van encarir, un fenomen habitual quan s’eliminen barreres comercials entre dos territoris. Entre les importacions, hi tenien un pes destacat els béns duradors -com ara cotxes o electrodomèstics-, mentre que les exportacions eren béns de consum immediat, per exemple aliments. Dit d’una manera més entenedora: els cotxes francesos i les neveres alemanyes es van abaratir, però les taronges valencianes i el fuet d’Osona es van encarir.

“Feia la sensació que la cistella de la compra s’encaria”, recorda Carreras sobre aquesta divergència entre importacions i exportacions. La raó és que els productes de consum més immediat -que Espanya exporta amb més quantitat- formen el gruix del consum quotidià de les famílies, per la qual cosa una pujada de preus es notava més. “Entre els factors que podrien haver esbiaixat la percepció dels consumidors cal destacar la concentració de les pujades més grans en aquells béns i serveis de consum més freqüent”, coincideix un informe del Banc d’Espanya.

A més, afegeix Carreras, “les persones amb menys ingressos van haver de pagar més pel seu cistell de la compra”, perquè les famílies amb rendes baixes han de destinar una proporció més alta del que guanyen a compres bàsiques i, per tant, noten més els canvis de preus.

Al final, doncs, l’índex de preus al consum (IPC) -l’indicador de la inflació- va pujar, però l’efecte d’aquesta pujada va ser limitat, segons el Banc d’Espanya. L’entitat monetària va estimar que el 2002, l’any en què va entrar en circulació, l’arribada de l’euro va aportar aproximadament mig punt percentual extra a la inflació, que va ser del 3,06% a escala espanyola. És a dir, sense l’arribada de l’euro hauria sigut del 2,56%. Ara bé, el Banc d’Espanya calcula que aquests increments inicials es van anar mitigant al llarg del 2003.

Compres a terminis: el cost real és la TAE

L’aleshores supervisor de la banca espanyola té un índex que mesura la percepció de la inflació que tenen els consumidors. Segons aquest índex, els ciutadans van percebre “un impuls alcista sobre els preus finals, que han associat a la introducció de l’euro”. Però aquesta percepció era “considerablement més gran que l’IPC [real]”.

A més, fruit de l’esclat de la bombolla tecnològica als Estats Units i dels atemptats de l’11 de setembre del 2001, l’economia mundial va experimentar un alentiment sobtat que va frenar l’alça de preus experimentada durant els anys anteriors. Això va fer que una pujada de l’IPC pogués ser percebuda com més alta per la comparació amb els preus dels mesos anteriors.

Tipus d’interès massa baixos

Tot i això, Carreras creu que cal tenir present que l’entrada d’Espanya a la zona euro va suposar un canvi molt més profund que un simple canvi de bitllets i monedes. De fet, la pesseta ja havia deixat d’existir com a divisa el 1999, quan es va fixar el canvi a 166,386 pessetes per euro i es va passar a utilitzar la nova moneda europea a escala bancària i comptable.

L’adopció de l’euro també va suposar la cessió de la política monetària al Banc Central Europeu, que el 2001 va passar a fixar un tipus d’interès comú per a tota l’eurozona. El problema és que l’economia europea i l’espanyola tenien necessitats diferents. Aquesta última hauria precisat uns tipus més alts per contenir els preus, però el BCE va mantenir els tipus relativament baixos, i això va provocar a Espanya un increment dels preus generalitzat -inclosos els immobiliaris, que van acabar en una bombolla- en els anys previs a la crisi.

“Hi va haver un augment de preus causat pels interessos baixos”, conclou Carreras. L’arribada de l’euro en si, doncs, no va portar preus més alts, però sí que ho va fer l’entrada d’Espanya a la zona euro i el rol del BCE.

Més continguts de