Una revolta contra l’Europa de la integració
BarcelonaLa derrota de Nadia Calviño per a la presidència de l’Eurogrup és un cop diplomàtic per a Espanya. Però, sobretot, és el preludi de les difícils negociacions que s’auguren per aprovar el fons europeu de recuperació postcovid i el futur pressupost comunitari. És una revolta que retrata els canvis en els equilibris de poder entre estats membres i la por que genera en algunes capitals comunitàries el salt endavant en fiscalitat i endeutament comú que proposa la Comissió Europea.
La derrota de Calviño és un toc d’atenció a les grans economies de l’euro. En una UE de països mitjans i petits, la vicepresidenta espanyola es va quedar a un vot del càrrec tot i tenir el suport d’Alemanya, França i Itàlia, que representen el 80% del PIB de la zona euro. Ja fa temps que els poders interns a la UE evolucionen; que en les aliances polítiques conjunturals hi entren cada cop més variables, i que l’entesa franco-alemanya ja no és l’únic eix central de les possibles geometries europees. La votació d’aquest dijous és, a primera vista, una revolta dels països petits. Però, sobretot, és una batalla per la intergovernamentalitat en un espai -l’Eurogrup- on tots els vots valen igual, independentment del pes demogràfic de cada país.
Repartiment de càrrecs
Per la seva banda, l’elecció de l’irlandès Paschal Donohoe alimenta dues lògiques. La primera és la de les famílies polítiques i el seu tradicional sistema de repartiment de càrrecs comunitaris. L’Eurogrup torna així a mans conservadores després de dos presidents socialdemòcrates (encara que Jeroen Dijsselbloem no sempre ho semblés), l’últim dels quals, el portuguès Mário Centeno, ja es considerava un representant del sud. L’altra lògica es pot entendre més en clau de xoc interinstitucional. Si Calviño era una candidata amb experiència a la Comissió Europea, l’irlandès Donohoe es podria considerar una bona notícia per a aquells països de l’eurozona que apliquen fiscalitats agressives i deslleials per atreure grans empreses, en detriment dels seus socis europeus.
I això passa, precisament, quan sobre la taula de negociació hi ha una proposta de pla de recuperació que demana repensar la fiscalitat europea, les exempcions d’alguns estats membres o, fins i tot, la idea de crear nous impostos a les grans plataformes tecnològiques (molt important per a Irlanda).
Malgrat tot, com a ministre de Finances, el nou president de l’Eurogrup s’ha pronunciat a favor de l’emissió de deute conjunt, i com a irlandès ha passat pel tràngol d’un rescat europeu i pel divisori debat social que els diferents referèndums d’aprovació (i desaprovació) de tractats europeus han provocat al seu país.
Fa temps que, en aquesta Unió Europea de les múltiples crisis, l’eurozona ha acabat convertint-se en el nucli central dels grans salts endavant en la integració política i econòmica que s’han fet els últims anys. La batalla per la seva presidència també s’ha decidit en un xoc entre els partidaris i els detractors de la via integracionista. I els primers han perdut.
