16/04/2020

L'esperit del 82

4 min
Felipe González i Ronald Reagan fotografiats el 21 de juny del 1983 durant la visita del president espanyol a la Casa Blanca - Arxiu/EFE

MadridL'activitat de Felipe González en relació amb la crisi del coronavirus és pública. Ha escrit articles i s'ha expressat en entrevistes radiofòniques, i aquesta mateixa setmana ha participat en una videoconferència sobre governança al món. I, també, ha subscrit una carta de responsables polítics al G-20 en què es proposen mesures d'emergència. A més d'expressar el seu punt de vista, segurament ha mantingut contactes amb personalitats de l'exterior, tant a l'Amèrica Llatina com a la Unió Europea.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

El contingut de les seves intervencions, per la insistència, revela en gran mesura una preocupació per la gestió del govern que encapçala el PSOE, a qui recomana exercitar el diàleg i el pacte de les mesures que cal adoptar, així com la promoció d'una intensa activitat parlamentària.

El diàleg amb els líders polítics, segons apuntàvem el 2 d'abril, més que una opció era una obligació per a Pedro Sánchez, sobretot en un país en què la política pateix, molt abans de propagar-se el covid-19, el crispavirus, per al qual, després de llargs anys de conviure-hi, no s'ha trobat encara una vacuna eficaç. I, en vista de la traumàtica història de l'11-M, aquest diàleg i aquestes consultes havien de ser presents en tota l'acció de govern.

Dos dies més tard, el 4 d'abril, Felipe González apuntava al diari El País que "el govern ha de comptar amb totes les forces polítiques per arribar al màxim consens en les mesures que cal implementar". Segons el seu parer, el pluralisme polític "és representat al Parlament i no té cap sentit que estigui paralitzat".

González al·ludeix especialment a un punt esmentat el 29 i 30 de març pel vicepresident segon del govern, Pablo Iglesias, sobre l'article 128 de la Constitució: "Tota la riquesa del país en les seves diverses formes, i sigui quina sigui la titularitat, resta subordinada a l'interès general".

L'expresident adverteix: "A Espanya no es pot al·ludir a l'article 128 sense reconèixer i complir la resta de principis constitucionals". Apunta que "l'enorme desafiament" de la pandèmia exigeix que l'Estat "assumeixi aquest paper que preveu l'article 128 de la Constitució, respectant-ne tot el contingut i en resposta a la defensa de l'interès general".

En aquest interès general, González subratlla el diàleg amb sindicats i empresaris.

I avisa: "No hi haurà ocupació sense ocupadors, ni les empreses privades podran ser substituïdes per la temptació estatalizadora que ens conduiria al fracàs. No hi ha res més equivocat en aquesta emergència que buscar culpables en lloc d'unir esforços".

Felipe González, doncs, no ha volgut, sembla que deliberadament, descriure a tall d'esbós un pla general per a la ja considerada crisi de l'economia més gran des de la Gran Depressió dels anys trenta i l'època de la Segona Guerra Mundial.

Vaja, que sembla renunciar, almenys fins ara, a esbossar un pla socialdemòcrata.

I, ves per on, la crisi en curs planteja després d'unes quantes dècades l'oportunitat del renaixement d'una socialdemocràcia assimilada al triomf del neoliberalisme.

L'economista i acadèmic Willem Buiter, economista en cap del banc nord-americà Citigroup entre 2010 i 2018, assenyala aquesta mateixa setmana en una columna el paper del que s'anomena el nou socialisme.

"Al final, tot el tractament relacionat amb el coronavirus (inclosa l'hospitalització) l'haurà de cobrir l'estat, i només els governs nacionals poden reunir fons en aquesta escala. De la mateixa manera, l'estat també ha de proporcionar una compensació total als treballadors que perden ingressos a causa de la crisi. Per mantenir la demanda agregada, els governs podrien introduir un ingrés bàsic universal temporal, mitjançant el qual cada adult rebria una transferència d'efectiu periòdica mentre durés la crisi".

No obstant això, l'actual professor convidat a la Universitat de Colúmbia de Nova York assenyala que "fins i tot amb el suport d'ingressos proveïts pel govern és probable que les empreses experimentin un dèficit dramàtic d'ingressos, a causa d'interrupcions relacionades amb la crisi en la força laboral, la demanda interna i externa i les cadenes de subministrament en tots els nivells". "Aquí l'estat podria intervenir com a comprador d'últim recurs, o podria proporcionar crèdit o garanties de crèdit a empreses amb dificultats financeres. Aquest crèdit es podria convertir en capital, ja sigui immediatament o un cop la crisi s'hagi acabat, en forma d'accions preferents sense dret de vot, per impedir així el lliscament cap a una economia de planificació central".

Buiter sosté que "el nou socialisme també tindrà una dimensió internacional".

Segons vaticina, "les economies de mercat capitalistes hauran de cedir, almenys temporalment, a una forma improvisada de socialisme dirigida a restablir els fluxos d'ingressos per a les llars i per a les empreses. Després veurem si les conseqüències d'aquest experiment amb el socialisme duren molt més enllà de la fi de la pandèmia".

La crisi en curs no serà un parèntesi per tornar a la normalitat prèvia, com sembla creure Felipe González. Perquè aquesta normalitat ha saltat pels aires i ha fet aflorar una desigualtat i unes injustícies no només indissimulables, sinó també ja insostenibles.

Per això el forat que suposa l'absència de línies d'un possible pla socialdemòcrata en les intervencions de l'expresident marca un allunyament manifest de les necessitats del seu propi partit, el PSOE.

O, dit d'una altra manera, un abandament visible de l'esperit amb què 10.127.392 ciutadans, un 48,11% dels vots, van atorgar al PSOE 202 escons al Congrés de Diputats un dijous 28 d'octubre del 1982.

Al seu llibre Socialdemocràcia i crisi econòmica a Europa (Alfons el Magnànim, 1991) Fritz Scharpf, director emèrit de l'Institut Max Planck d'Alemanya, feia un advertiment que convé evocar:

"Els socialdemòcrates podrien fer una pau reticent amb el capitalisme només si també poguessin evitar les seves crisis recurrents o almenys amortir-les prou per assegurar el continu creixement econòmic necessari per mantenir la plena ocupació i expandir els serveis públics. L'esperança va ser proporcionada per l'economia keynesiana. Va ser només en aliança amb el keynesianisme que els conceptes socialdemòcrates van poder aconseguir l'hegemonia intel·lectual que va perfilar l'era de la postguerra".

stats