INNOVACIÓ

Fer cases com cotxes

La indústria de la construcció aplica uns processos antiquats i per tant lents, cars i ineficients

Avui no parlaré ni de Catalunya ni d’Espanya. Ni de política, ni del dèficit, ni del nostre nivell asfixiant de deute públic, ni del nivell irreductible del nostre atur, ni de la crisi colossal que hem deixat enrere, ni de la desacceleració econòmica que tal vegada ens està aguaitant en tombar l’any. No, avui vull parlar del món -que en definitiva hauria de ser, desacomplexadament, el nostre camp natural d’acció-, però també d’idees, de projectes i de futur.

Estarem d’acord que un habitatge mínimament digne és una necessitat bàsica. També compartirem que, encara avui, existeixen molts països -començant pel nostre- on hi ha una escassetat important d’habitatges a cost raonable. Si en l’àmbit global tenim una necessitat bàsica com aquesta atesa de manera tan ineficient, sembla raonable fer-nos una pregunta: ¿com és possible que per construir un edifici de 10 habitatges modestos calguin tres mesos, mentre que per construir deu cotxes senzills n’hi ha prou amb unes hores i costa 20 vegades menys?

La pregunta me la feia aquest estiu un amic meu americà durant la meva estada a Califòrnia. Vaig intentar respondre a la seva pregunta amb una anàlisi improvisada d’estar per casa adduint raons històriques d’economia industrial amanides amb uns apunts sociològics. El meu amic va aguantar ben poc i, amb la franquesa típica dels americans, em va dir: “Va, professor [jo havia estat professor seu fa anys a la Universitat de Califòrnia], no t’enrotllis, que és més senzill: la resposta es diu disseny, tecnologia i processos industrials integrats i racionals”.

Aquests tres elements, absolutament presents en la indústria de l’automòbil, no hi són, en general, en la construcció. Resulta incomprensible -continuava dient emfàticament el meu amic- que una activitat econòmica tan important en termes de PIB i de cobertura de necessitats bàsiques de la població se sustenti en processos industrials que estan al nivell d’ Els Picapedra. Més gràfic no podia ser, amb la comparació.

Un projecte d’abast global

A partir d’aquí em va explicar un projecte en el qual està treballant des de fa molt temps, relacionat amb un nou sistema que, deia, serà disruptiu en alguns aspectes de la indústria de la construcció. Em va parlar, entusiasmat i durant hores, d’aquest sistema, que permetrà estalviar molt de temps de construcció, podrà utilitzar l’energia geotèrmica per refrigerar les cases de manera senzilla i construir en terrenys amb pendents impossibles. I continuava parlant de la seguretat que oferirà contra terratrèmols o inundacions, de com servia tant per construir habitatges modestos a Guatemala com resorts de luxe a Costa Rica, o de com permetria el muntatge fàcil i ràpid de les grans façanes ventilades que tenen els gratacels moderns.

Vaig quedar aclaparat. Davant tanta informació vaig pensar que no entenia de què m’estava parlant, però ben aviat em vaig adonar que, sota l’aparença de complexitat de tot el que m’estava explicant, hi havia un relat simple, carregat de sentit comú. Això sí, estructurat sobre la base d’un treball titànic de reflexió prèvia. Una reflexió out of the box, sense apriorismes. Em va semblar una idea genial. Més que això: em va semblar un projecte extraordinàriament realista i, al mateix temps, increïblement innovador.

El meu biaix professional em va portar a demanar-li com pensava finançar el que m’havia explicat. Però aquest tema no l’amoïnava gens: em va ensenyar diverses cartes d’interès d’inversors del Silicon Valley i va afegir que, en aquest estadi del procés, el que volia era centrar-se a construir un projecte d’ambició global; que els diners ja apareixerien.

L’endemà em va ensenyar dissenys i prototips reals. Allò anava de debò. Tant, que vam començar a treballar en la manera de llançar el projecte de forma estructurada i professional. Ho vam fer durant dies. Em va impressionar constatar que el fill d’un dels cirurgians del cor més eminents dels Estats Units, que podria haver viscut tota la vida molt còmodament sense complicar-se l’existència, havia dedicat quantitats ingents de temps i diners a convertir una idea aparentment simple en un projecte sòlid i ambiciós. Em diran que aquesta és una història molt americana. No ho nego: és una història envejablement americana. I sortirà bé.

Ens hem fixat un repte: volem que la pota europea d’aquest projecte estigui liderada per inversors i empresaris d’aquí. Una idea, un projecte i un repte de futur: pura passió! És el que necessitem les persones per viure i ser feliços i els països per créixer, ser competitius i equitatius. Com diu el meu amic californià: What else?

Més continguts de