BANCA

El fitxatge avortat de la City a preu de la Premier

El Santander oferia 52 milions d’euros a un nou CEO que no va acabar contractant perquè era massa car

Hi ha fitxatges bancaris que semblen futbolístics, tant per les xifres que mouen com pels embolics que causen. És el cas del de l’italià Andrea Orcel, de 56 anys, pel Santander, un procés que de moment és als tribunals de la plaça de Castilla de Madrid, amb una demanda de cent milions d’euros per danys i perjudicis del banquer contra el banc després que l’entitat que presideix Ana Patricia Botín anunciés el setembre passat la seva contractació i, quatre mesos més tard, renunciés finalment a incorporar-lo amb l’excusa que el cost de fixar-lo era més elevat del que tenien previst.

Una excusa més aviat inconsistent que s’ha desfet com un terròs de sucre. El Financial Times informava ahir de les estrictes condicions de l’oferta que el Santander havia fet a Orcel. En una carta de quatre folis que el diari ha pogut consultar, el banc espanyol, el cinquè per implantació al Regne Unit, oferia a l’exconseller delegat de la divisió de banca d’inversió del suís UBS 52 milions d’euros. Aquesta carta contradiu la versió del Santander, segons la qual van descartar la contractació quan van saber el cost que tindria. El Santander, segons la carta, ja ho sabia.

Recompensa de benvinguda

D’aquests 52 milions, 17 els hi ingressarien en efectiu com a prima de benvinguda i 35 més en accions del Santander. D’aquesta manera se’l compensava per les quantitats que Orcel deixava de cobrar d’UBS, i que havia pactat en pagaments diferits. La carta del Santander instava Orcel a “fer l’esforç” d’intentar rebre la remuneració pactada amb UBS i, si no ho aconseguia, seria el Santander qui l’hi cobriria.

La carta amb l’oferta de feina és del 24 de setembre del 2018, i l’endemà Ana Patricia Botín va anunciar la futura incorporació d’Orcel, prevista per a primers d’aquest any. A més del paquet de benvinguda, el cost del contracte anual, també reflectit en l’oferta, era de 10 milions, dividits en 2,9 de salari base, 5,35 milions més de bonificacions anuals, 829.000 de pensió i 921.000 d’altres avantatges.

Per fer més còmode l’aterratge del nou directiu, el predecessor d’Orcel al Santander, José Antonio Álvarez, seria nomenat vicepresident del banc. Però, arran de la renúncia del banc a tirar endavant el fitxatge multimilionari, Álvarez ha continuat com a conseller delegat.

La demanda d’Orcel contra el Santander, presentada al maig, exigeix al banc que el contracti com a conseller delegat, tal com s’havia compromès a fer. Malgrat que la carta en què constava l’oferta formal de feina indicava que el seu nomenament quedava pendent de l’aprovació final de la junta del banc, el fet que la presidenta anunciés el fitxatge a la Borsa de Madrid podria ser esgrimit pels advocats de l’italià com una prova fefaent que el Santander li havia fet una oferta formal i en ferm. El Santander, per la seva banda, pot intentar escudar-se en el fet que Orcel no hauria fet l’“esforç” davant UBS per reduir la quantitat a rebre com a prima de fitxatge.

Una decisió errònia

Més enllà de la discussió sobre les quantitats que havia de percebre, la marxa enrere de Botín va obrir dubtes sobre la idoneïtat de la decisió. Informacions publicades per Bloomberg al gener, coincidint amb l’anunci del trencament del pacte del banc amb Orcel, insinuaven que la presidenta de l’entitat s’hi hauria repensat atès el perfil del banquer i la reacció de la junta, que no ho hauria vist amb bons ulls. Des d’aquest punt de vista, doncs, Botín s’hauria precipitat en una decisió estratègica no consensuada. Orcel hauria sigut el primer no espanyol en un càrrec tan rellevant dins del banc del clan Botín. Tot i que a hores d’ara la família ja té només una part minoritària de les accions, la presència d’Ana Patricia Botín a la presidència és la que garanteix el control de la quarta generació.

Orcel, ara sense feina i per tant en condicions de cobrar les compensacions diferides d’UBS, ha sotmès el banc suís a un procés de reducció els últims set anys. La vinculació al Santander es remunta a la relació amb Emilio Botín, amb el qual havia mantingut una estreta col·laboració, molt útil en l’assessorament d’operacions que han possibilitat al banc convertir-se en un dels gegants europeus, amb uns actius d’1,4 trilions d’euros.

Més continguts de