Amb el 40% de les fortunes dels rics es pagaria tot el deute de l'euro

BerlínEl 40% de les fortunes dels rics de la zona de l'euro serviria per pagar la totalitat del deute que acumulen els Estats que comparteixen la moneda única, la qual cosa equilibraria les seves finances, segons un estudi que publica avui el rotatiu alemany Süddeutsche Zeitung (SZ).

Amb motiu del debat sobre la possibilitat que les grans fortunes contribueixin activament a sanejar les economies més castigades de la zona de l'euro, el rotatiu revela que el propi ministre federal de Finances, Wolfgang Schäuble, considera "un model interessant" buscar opcions perquè els rics facin la seva aportació a la resolució de la crisi.

La discussió a Alemanya té el seu origen en les propostes presentades per l'Institut Alemany d'Estudis Econòmics (DIW) de Berlín perquè els més adinerats contribueixin a resoldre la crisi de la zona de l'euro, entre elles la de la compra forçosa de deute públic. "Precisament als països en crisis, aquest tipus d'instruments són una opció raonable perquè les fortunes privades, en part molt concentrades, facin la seva aportació al refinançament de l'Estat", assenyalava el DIW. "Depenent dels progressos en la consolidació de l'Estat aquest deute es podrà retornar més endavant amb els seus interessos", segons el DIW, que proposa també com a alternativa un impost temporal que grravi les grans fortunes.

En unes declaracions a SZ, el gerent de l'empresa administradora de grans fortunes Assenagon, Jochen Felsenheimer, comenta que "la reacció lògica dels rics és econòmicament equivocada" davant l'opció que es vegin obligats a contribuir d'alguna manera a resoldre la crisi. Afegeix que "en les últimes dècades s'ha transferit benestar a costa de tots a uns pocs" i per això la crisi de l'euro no és una crisi del deute en el sentit clàssic, en la qual es qüestiona la capacitat de pagament d'una economia a causa del seu baix rendiment.

Es tracta més aviat d'una crisi de repartiment entre les diferents economies, però més encara entre persones privades i el sector públic de cada Estat, adverteix Felsenheimer, qui considera que aquests aspectes no han estat contemplats amb suficient atenció fins ara. Al seu judici, la solució de la crisi de l'euro ha de tenir en compte també reduir l'abisme entre rics i pobres, que sempre precedeix a una crisi, la qual cosa no solament ajuda a l'Estat sinó que és just.

"Estem veient alhora riquesa privada i misèria pública", comenta per la seva banda en SZ l'economista cap de l'institut financer Commerzbank, Jörg Krämer, qui posa com a exemple el cas d'Itàlia, on les llars privades acumulen una fortuna del 175 % del PIB, mentre el deute estatal s'eleva al 120 %. Agrega que si els italians haguessin de pagar un 15 % d'impostos patrimonials les seves fortunes baixarien al 150 % del PIB, però alhora l'Estat aconseguiria reduir el seu deute per sota del crític 100 %."No comprenc com no es duu a terme", afirma Krämer, per qui "Itàlia necessita senyals clars i el seu procés de reformes llangueix malgrat que el seu cap de Govern, Mario Monti, es deixa festejar com el gran reformista".

No obstant això, el director de l'institut d'estudis econòmics d'Hamburg HWWI, Thomas Straubhaar, considera que forçar als rics a comprar deute de l'Estat o gravar les seves fortunes amb taxes extraordinàries són mesurades difícilment aplicables.

Straubhaar és partidari d'optimitzar la recaptació d'impostos, tancant tots els buits als adinerats, i introduir un sistema impositiu progressiu que gravi en major mesura als forts amb majors ingressos que als febles.