OBSERVATORI

La geopolítica dels fertilitzants

Nitrogen, potassi i fòsfor són els nutrients bàsics de les plantes. El nitrogen és essencial per a la formació de proteïnes, el potassi cal per al desenvolupament dels fruits i la seva sanitat i el fòsfor participa en la formació de les arrels. Es calcula que, sense fertilitzants agrícoles, la producció d’aliments a escala mundial cauria més d’un terç, i que el seu comerç mou milers de milions d’euros.

El nitrogen és el fertilitzant més consumit. Fins al segle XIX l’origen d’aquests fertilitzants era la mineria, en què destacava Xile i el seu nitrat. Ja al segle XX el científic alemany Haber va aconseguir produir amoníac utilitzant el nitrogen de l’aire -el 78% del qual està format per aquest element- i l’hidrogen del gas. Aquest procés va ser comprat per la multinacional germànica BASF, que va assignar a Carl Bosch la feina d’industrialitzar-lo: avui una gran quantitat d’amoníac es produeix a través d’un procés que utilitza prop del 5% del gas natural consumit al món. Uns anys més tard, els dos científics van guanyar el Nobel i actualment es calcula que el 50% del nitrogen fertilitzant del món és sintètic. Una curiositat més: el 3% de la composició elemental de l’ésser humà és nitrogen.

El potassi és el segon fertilitzant més utilitzat. D’entrada s’obtenia de la barreja de la cendra amb aigua i la seva posterior evaporació en grans cassoles. Aquest és l’origen del seu nom en anglès, potash : pot (cassola) i ash (cendra). Més tard ja se’n van descobrir grans dipòsits en forma de sal, que són el resultat de l’evaporació d’antics oceans interiors. A Catalunya hi ha una mina de potassa a Súria, gestionada per l’empresa israeliana ICL. El 70% de la producció mundial està controlada pel Canadà i per Bielorússia.

Un mineral escàs

El fòsfor va ser descobert per un alquimista alemany que bullia orina. N’extreia un component blanc que brillava en la foscor i per això li va posar el nom de fòsfor. Més tard s’utilitzaven com a fonts de fosfats els dipòsits d’excrements d’ocells (també anomenat guano ). Aquest origen va ser el més utilitzat fins a mitjans del segle XIX, i ja al segle XX es va a començar a obtenir de jaciments de fosfat mineral. El consum d’aquest mineral creix el doble de ràpid que la població mundial, per la qual cosa, segons afirma el Servei Geològic dels Estats Units, es podria viure una situació de dèficit en menys de 50 anys. La Xina i els Estats Units ja fa anys que en van prohibir l’exportació. Consegüentment, l’únic país amb grans reserves que n’és exportador és el Marroc, amb el 72% de les reserves de fosfat mineral del món, el 10% de les quals són al Sàhara Occidental. Això, sumat a la gran quantitat de pesca que hi ha a les seves costes, va ser un dels fets clau que van empènyer el Marroc a ocupar aquesta zona el 1975, amb el silenci dels Estats Units. Val a dir que l’explotació dels fosfats al Marroc la fa una empresa de la família reial. Tot plegat explica per què es parla tan poc dels drets dels saharauis.

Més continguts de