Mercat laboral
Economia 10/12/2020

El govern talla en sec el debat dels 4 dies laborables

Els experts secunden l’executiu i apunten que la baixa productivitat de l’economia desaconsella la mesura

Núria Rius Montaner
5 min
El govern talla en sec el debat dels quatre dies laborals

Madrid“La vida no pot ser anar de casa a la feina i de la feina a casa”. D’aquesta manera, el diputat de Més País Íñigo Errejón defensava fa una setmana al Congrés de Diputats una esmena als pressupostos de l’Estat del 2021 que plantejava una setmana laboral de quatre dies, és a dir, 32 hores. Des de la tribuna de la cambra baixa espanyola, Errejón obria la capsa de Pandora sobre la transformació del model productiu i laboral per “apostar per la innovació i el repartiment del treball per generar ocupació”. El diputat apuntava a “l’excepcionalitat del moment” -en què els fins ara pilars de l’economia espanyola (començant pel turisme) estan més esquerdats que mai- per dur a terme aquesta “reconstrucció”.

El discurs no va passar per alt al si del govern espanyol o, almenys, a l’ala lila. El líder d’Unides Podem, Pablo Iglesias, confirmava que “el tema s’estava discutint” i assegurava que des del ministeri de Treball s’estudiaria la proposta “a través del diàleg social” amb els agents socials, a qui, per cert, el debat ha agafat per sorpresa. Tanmateix, la ministra de Treball, Yolanda Díaz (Unides Podem), que no desmentia la notícia, matisava que “es tracta d’abordar el temps de treball de forma general”. De fet, el pacte de govern de coalició entre Unides Podem i PSOE recull “reorganitzar completament els temps de treball, oci i cures”.

Ara bé, a l’ala dominant del govern (la del PSOE) el que ha sobtat no ha sigut l’esmena d’Errejón -finalment tombada per àmplia majoria- sinó les paraules d’Iglesias. El primer a respondre ha sigut el ministre d’Inclusió i Seguretat Social, José Luis Escrivá. “No em sembla que Espanya sigui un país que, amb els seus nivells de productivitat i competitivitat, hagi de donar prioritat a aquest tema”, va dir ahir en una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio. Hores més tard, i des de la Moncloa, la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, s’afegia a Escrivá i apuntava: “No ens hem de desconcentrar del que ens ocupa, que és posar els recursos per permetre més oportunitats, recuperar xifres d’ocupació i abordar les grans transformacions de país”.

Per als experts, la situació d’Espanya en relació amb la productivitat porta a qüestionar que l’horitzó de les 32 hores setmanals sigui possible, almenys “a curt termini”, segons apunta el director del gabinet d’estudis econòmics i d’infraestructures de la Cambra de Barcelona, Joan Ramon Rovira, a l’ARA. Quan es parla de productivitat es fa referència a l’eficiència dels factors productius, és a dir, la força de treball i el capital. En relació amb això, el que es té en compte pel que fa a la competitivitat o la rendibilitat és el que s’anomena productivitat horària, és a dir, quants béns o serveis es fabriquen en unes hores concretes. En aquest sentit, Espanya no està precisament en una situació de lideratge, més aviat al contrari: el 2019 va tancar amb una taxa negativa de producció per hora treballada del 0,1%, de les pitjors d’Europa. En canvi, però, és dels països en què més hores es treballa: 1.701 hores anuals enfront de les 1.363 d’Alemanya. De fet, els últims anys no només es treballa més sinó que també hi ha hagut una recuperació -parcial- de l’ocupació. Aquests són factors que descansen damunt de sectors com el de la construcció, l’hostaleria o el turisme, “de poc valor afegit”, comenta l’economista Modest Guinjoan a l’ARA. “Treballar més no vol dir més producció”, apunta Rovira. Per a l’expert, el debat també està estretament lligat al teixit productiu, que en el cas d’Espanya es caracteritza per uns “sectors de baixa producció i molt atomitzats”. L’economista posa d’exemple una indústria amb poca capacitat i unes pimes menys productives que les grans empreses. “A Catalunya tenim un Grifols, o uns quants, però no tants per habitant com Dinamarca”, exemplifica. De fet, per als economistes això explicaria per què als Països Baixos o a Suècia -amb uns sectors productius més forts- es treballen menys hores. A Espanya, però, també l’afecta un mercat laboral marcat pels sous baixos i la temporalitat. «És un peix que es mossega la cua: un sector productiu baix es pregunta “Per què innovar?”, i a una economia que paga sous baixos per sistema li costa sortir d’això».

Una altra dificultat que Rovira veu és que la transformació del model laboral ha d’anar de la mà dels sous. “Si la productivitat horària no augmenta en proporció amb el sou, l’empresa perd diners”, afegeix.

Un trinomi clau

“Dimensió, formació i tecnologia i investigació”. Aquestes són les tres claus que planteja l’economista i que poden encarrilar la millora de la productivitat, tot i que n’afegeix una quarta: “Internacionalització”. I avisa que “no es pot dir d’avui per demà que serem més productius, això són anys”. Si bé algunes d’aquestes claus tenen a veure amb l’empresa i els treballadors, d’altres són de “caràcter públic”, matisa Rovira. De fet, per als experts, per millorar les xifres és clau la inversió pública, que en el cas de l’espanyola no s’ha recuperat des de l’última crisi del 2008 fruit de les polítiques d’austeritat.

Tot plegat de moment tanca un debat que el govern no vol mantenir amb l’economia encara intubada per la pandèmia. Però hi ha espai per a les proves: el País Valencià dedicarà als pressupostos del 2021 una partida de 4 milions per subvencionar empreses que redueixin la jornada fins a les 32 hores setmanals.

stats