LES CARES DEL PRECARIAT: REPARTIDORS

La inseguretat laboral sobre dues rodes

Els repartidors estan a la primera línia del nou model laboral: qui és i qui no és un autònom?

Circular de nit, durant els caps de setmana i jugant-se constantment la vida sobre l’asfalt. Tot plegat, per un salari ínfim i, de vegades, amb contracte que no s’adequa a la veritable relació laboral que el treballador té amb l’empresa. Els repartidors carreguen més que menjar a les seves motxilles: sobre ells pesa un alt grau de precarietat que, durant els últims anys, ha agafat una nova dimensió amb la irrupció de la paqueteria instantània. Als clàssics Telepizza i Domino’s s’hi han sumat nous actors, com Glovo i Deliveroo.

El col·lectiu de repartidors és avui dia molt més heterogeni. Les noves tecnologies han fet aflorar la figura dels riders, fàcilment reconeixibles quan circulen per Barcelona amb els seus portapaquets corporatius. Les plataformes tracten aquests treballadors com a autònoms, però aquest col·lectiu creu que, en realitat, la seva relació amb l’empresa va més enllà. Els riders estan a la primera línia del nou debat laboral, que ha destapat la discussió de qui és i qui no és un autònom.

En el cas de Deliveroo, per exemple, la plataforma exigeix als riders que treballin de divendres a diumenge de 20:00 a 23:00, les hores de més demanda. Si no, la plataforma els imposa penalitzacions. Daniel Gutiérrez, membre del sindicat Riders X Derechos i exrepartidor, va trobar-se en aquesta situació. Ell treballava normalment 20 hores a la setmana. Si un mes decidia no treballar a les hores punta, l’aplicació només li permetia reservar “quatre hores les següents setmanes”. Aquesta plataforma, a part, fa tot el possible per evitar que els riders siguin considerats com uns assalariats. Nombrosos treballadors han rebut correus on se’ls demana que utilitzin un vocabulari específic per referir-se a diferents conceptes relacionats amb l’empresa. Per exemple, no poden utilitzar paraules com “torns” o “hores setmanals”, sinó que han de parlar de “missions” o “disponibilitat” a l’hora de comunicar-se a través dels canals interns.

A principis de mes, la Inspecció de Treball va reclamar a Deliveroo 1,3 milions d’euros pels riders que té a Barcelona perquè considerava que la companyia hauria d’haver pagat aquests diners en quotes a la Seguretat Social.

Glovo, la plataforma que més repartidors agrupa de Barcelona (1.100 d’actius durant l’última setmana, segons l’empresa), tampoc se salva de la polèmica. Ramon Mallén porta cinc mesos treballant per a l’aplicació i no es considera “un autònom de veritat”. Ho exemplifica a través de la següent anècdota: “Com a autònom, hauries de ser lliure de reassignar una comanda; però si ho fas, Glovo ja et demana explicacions”. Davant aquestes declaracions, Glovo defensa el seu model de negoci i recalca l’autonomia de què gaudeixen els seus col·laboradors. La directora de l’àrea legal de l’empresa, Marita Rancé, assegura que “no es truca ni es persegueix” cap rider. “És totalment fals que els treballadors no tinguin plena llibertat per fer el servei com vulguin”, sentencia. Els riders no ho veuen igual. Recentment, diversos treballadors de Glovo es van manifestar davant la Inspecció de Treball per exigir una millora de les condicions laborals, seguint la mateixa línia d’actuació dels treballadors de Deliveroo.

El cas de Telepizza

Circular amb motos velles, de pneumàtics gastats i una llum que gairebé ni il·lumina és comú per a Jerson Carrasco, que porta set anys a Telepizza. “Ens juguem la vida per un salari absurd”, lamenta.

Per al Jerson, les condicions de les motocicletes dels repartidors (que són propietat de l’empresa) és el més preocupant. “A algunes motos se’ls surt la roda quan acaben de passar la revisió”, s’exclama. El Jerson considera que els accidents es deuen sobretot a l’estat dels vehicles. Ell mateix va estar sis mesos de baixa després de xocar perquè la seva moto “gairebé no tenia il·luminació”. Per a ell, tot i la imatge que es té d’aquests repartidors, dels qual sovint es diu que condueixen de qualsevol manera, la majoria dels accidents no són culpa seva: “Les motos no passen de 45 quilòmetres per hora”, diu.

El Jerson recorda la vegada que un company seu va tenir un accident: va acudir al lloc dels fets, i allà va trobar l’encarregada del local intentant firmar un comunicat d’accident amistós, quan “el treballador s’havia fet mal al colze i necessitava l’atenció d’una ambulància”. De fet, el Jerson acusa l’empresa de “tapar els accidents” perquè així “no passen a l’estadística policial”. A més, “sempre que hi ha un accident, Telepizza diu que és lleu, fins i tot abans de tenir l’atestat mèdic”.