OPERACIONS COORPORATIVES

Els fons d’inversió s’apoderen de l’empresa familiar catalana

Pastas Gallo, Codorníu i Cirsa han passat recentment a mans d’empreses d’inversió

Fa poc més d’una setmana la família propietària de Pastas Gallo, els Espona, anunciava que s’havia venut l’empresa al fons d’inversió madrileny Proa Capital per 227 milions d’euros. La família, però, continuarà lligada al negoci com a soci minoritari. L’argument que van donar els cinc germans Espona a la plantilla, formada per 420 treballadors, per deixar de ser els únics propietaris de Pastas Gallo va ser que havia arribat el moment de “professionalitzar” encara més l’empresa donant-li “l’empenta que necessiten les companyies en aquests temps de globalització”.

El cas de Pastas Gallo és cada cop més habitual entre les empreses propietat de famílies catalanes. Panrico és una de les companyies que van obrir aquest camí. L’any 2005 els Costafreda, que n’eren els principals accionistes, van vendre la companyia al fons d’inversió Apax Partners. Aquest fons, però, va acabar venent-la a un altre fons, Oaktree, i finalment, fa quatre anys, Bimbo va adquirir Panrico per un preu de 190 milions d’euros.

Pronovias, Cirsa i Cordorníu, entre d’altres, han optat per seguir la mateixa estela. Però per què aquestes famílies renuncien a ser l’únic propietari del seu negoci a favor de grups d’inversió? Segons el professor d’economia financera de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Oriol Soley, el principal motiu és poder seguir creixent. “Perquè una empresa tingui més dimensió i sobresurti de la resta dels seus competidors necessita capital, i qui en té són els fons d’inversió”, explica. Un altre motiu, afegeix, és “fer calaix”: “Per qüestions personals alguns propietaris opten per tenir liquiditat”.

El propietari de Pronovias, Alberto Palatchi, va decidir vendre’s el 90% de la seva multinacional l’estiu del 2017. La va comprar per 550 milions d’euros el fons britànic BC Partners, i ell va quedar-se amb un 10%. Els motius que va donar van ser que no tenia un successor clar per seguir el negoci i que necessitava una inversió més gran per seguir creixent.

La de Cirsa, l’imperi català del joc, va ser una de les compres més sonades. El fins llavors propietari, Manuel Lao, la va vendre per 2.400 milions al fons d’inversió internacional Blackstone l’abril de l’any passat. En aquesta operació els Lao -Manuel Lao n’era el president i el seu fill el vicepresident- es van vendre tot el negoci excepte el de l’Argentina, que en aquell moment generava aproximadament un 20% del benefici brut operatiu (ebitda) de la companyia.

La raó de la venda, altre cop, va ser garantir el creixement de l’empresa. “Cirsa, per seguir amb l’expansió prevista en els països on ja està establerta

i en els que vol entrar, necessita fer fortes inversions que no pot assumir”, va explicar després d’anunciar la venda de la companyia. A més, fonts de l’empresa van assegurar que l’operació també era una solució al relleu generacional.

Codorníu ha sigut de les últimes a posar el negoci en mans d’un fons d’inversió. En aquest cas, la família Raventós va vendre fa just un any la majoria d’accions al fons nord-americà Carlyle. Durant aquest any la companyia ha protagonitzat canvis clau a l’empresa: ha canviat la cúpula, ha presentat un ERO per acomiadar una setantena de treballadors i ha posat a la venda els espais de les Caves Rondel i Masia Bach perquè no les considera clau en la nova etapa que ha encetat el grup. “Que una empresa passi a mans d’un fons d’inversió no implica necessàriament que hagi d’aplicar retallades”, assegura el professor d’economia financera de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Per què en tots els casos les famílies propietàries opten per quedar-se com a socis minoritaris? Els fons d’inversió -explica Soley- són experts en finances però no del negoci que compren, per això la majoria posen com a condició que els fins llavors propietaris es quedin a l’empresa i es facin càrrec de desenvolupar el pla de negoci.

El professor assegura que aquests fons solen invertir on hi hagi una bona projecció de negoci en un període de tres a cinc anys, independentment del sector que sigui l’empresa. “Un cop acaba aquest termini opten per vendre la seva part a una altra companyia, a un altre fons o, de vegades, la revenen a la mateixa família a qui l’hi va comprar”, afegeix.

Vendes a altres empreses

Però la venda de la companyia a fons d’inversió no és l’única fórmula que utilitza l’empresa familiar catalana per vendre el seu negoci. Una part ha optat per traspassar el negoci a companyies més grans del mateix sector. És el cas de Freixenet, que va vendre la meitat de la cavista al grup alemany de vins espumosos Henkell l’abril de l’any passat. També va fer el mateix el Grup d’Alimentació Miquel, en aquest cas adquirit pel líder de la indústria alimentària del mercat xinès, Bright Food. Ficosa i Gaes són dos negocis més que també han seguit aquest camí. La primera té com a soci majoritari la multinacional japonesa Panasonic, mentre que la segona, propietat de la família Gassó i amb 1.800 treballadors a la plantilla, fa només un any va ser comprada per l’empresa italiana Amplifon per 528 milions d’euros. L’objectiu de la compra era convertir-se en el líder mundial en centres auditius.

Més continguts de