ECONOMIA

La llarga memòria del regidor Llardén

El president d’Enagás que ha fitxat Montilla va iniciar la seva carrera professional llançat pel PSC
Antoni Llardén i José Montilla / EFE / XAVIER BERTRAL

“Enginyer industrial per l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de la UPC a Barcelona, té una àmplia experiència en el món empresarial. Ha ocupat al llarg de la seva trajectòria diferents llocs de responsabilitat […]”. La biografia d’Antoni Llardén (Barcelona, 1951) és d’aquelles que plantegen més preguntes que respostes. El seu breu currículum inclou un salt temporal que ens porta de la universitat a la patronal del sector del gas, Sedigas, l’any 2001, quan tenia 50 anys. En alguns casos també s’esmenta l’arribada d’aquest enginyer a Gas Natural, l’any 1989, quan en tenia 38.

Tanta discreció sobta en un món, el dels presidents d’empreses de l’Íbex-35, en què la humilitat no és norma. I Llardén pot presumir de ser un dels presidents més longeus del selectiu borsari espanyol, que reuneix la gran aristocràcia de l’empresa espanyola, després de 13 anys a Enagás. Durant tot aquest temps ha viscut a Madrid, aliè als canvis de govern en una empresa que ostenta un monopoli i participada en un 5% per l’Estat.

L’hemicicle d’Enagás

La setmana passada Llardén es va veure immers en una forta controvèrsia després que Enagás anunciés els fitxatges de l’expresident de la Generalitat José Montilla i del també exministre socialista José Blanco, com a consellers independents, en el que era un pas més en l’espectacular temple de les portes giratòries que ha esdevingut Enagás: ja té al consell els populars Antonio Hernández Mancha, Isabel Tocino o Ana Palacio, a més d’altres com l’exviceconsellera canària del PP Rosa Rodríguez, o Marcelino Oreja fill, Gonzalo Solana o Ignacio Grangel. La nota exòtica d’aquest petit hemicicle empresarial, que té 15 consellers, la posa l’exdiputat progressista balear Santiago Ferrer.

Però pel que fa a Montilla, ministre d’Indústria entre el 2004 i el 2006, el fitxatge demostra que Llardén té més bona memòria que el seu currículum. D’una banda, per la seva condició de vicepresident a Caixa Catalunya entre el 2004 i el 2010. Aquesta era una entitat dominada pel PSC fins al punt que va estar presidida per Narcís Serra. Tampoc per la seva designació com a president d’Enagás el 2007, en plena era Zapatero i quan l’ascendència de l’aleshores president de la Generalitat a la Moncloa era imponent. I no, tampoc pel paper de Montilla donant continuïtat al projecte Castor com a ministre ni per la inclusió d’Enagás en el projecte, signada el 2008. Ni tan sols pel fet d’haver estat subsecretari del ministeri de Foment des del 1991, a les ordres d’un altre destacat representant del PSC, el ministre Borrell, que li va obrir les portes de Madrid.

La memòria de Llardén pot trobar motius per fitxar Montilla molt abans, remuntant-se a la zona fosca del seu currículum. Perquè el cert és que Antoni Llardén va ser regidor del PSC a Esplugues de Llobregat. El municipi, curiosament, va passar en aquella legislatura del Barcelonès al Baix Llobregat (el canvi es va produir el 1990), i va entrar així en l’òrbita de l’incipient poder de Montilla. Quan el 1987 s’acostaven les eleccions, l’aleshores alcalde Antoni Pérez es va trobar amb un problema: “Jo no en sabia, d’economia, i les finances de l’Ajuntament estaven fetes un desastre”, explica a l’ARA l’exalcalde. “Li vaig explicar al Josep Maria Sala [antic secretari d’organització del PSC condemnat en el cas Filesa] i em va dir: «Però si a Esplugues hi ha el Llardén, que és amic meu! Truca-li!»”

No es coneixien perquè “ell no militava al PSC d’Esplugues, sinó al de Barcelona”. Van guanyar les eleccions per majoria absoluta i el jove enginyer es va convertir en regidor d’Economia i Hisenda. Pérez recorda que en aquella època els càrrecs municipals no eren remunerats i que Llardén tenia altres feines. Alternava la política amb dues empreses: Transports Metropolitans de Barcelona, en què havia entrat de la mà de Mercè Sala, i Catalana de Gas.

“El seu pas per l’Ajuntament us l’explico ràpid: quan va arribar pagàvem 40 milions de pessetes a l’any en interessos per renovar pòlisses i poder pagar nòmines i va marxar que cobràvem 12 milions de pessetes d’interessos del banc”, recorda Pérez. “Per canviar la tresoreria ens van caure pals de tot arreu, però el Llardén tenia una cosa: quan parlava, tothom callava, perquè en sabia molt i ningú s’atrevia a contradir-lo”, rememora. Pérez, que anys més tard abandonaria la política per un cas de corrupció, també apunta que va intentar que Llardén seguís al consistori. “Però el Pep se’l va endur”. El Pep, esclar, era Josep Borrell.

Però a mitjans dels 90 els temps del socialisme arribaven a la seva fi i l’ambició de Llardén superava els atzars electorals. Ell, que als anys 70 havia militat al PSUC, va tancar una porta. “En un moment donat es va voler vacunar i blindar de la política”, diu un antic company de files. Així, va tornar a Gas Natural i a la patronal Sedigas, última parada abans del gran Íbex.

“Xarxes d’influència”

Llardén s’ha guanyat un respecte com a directiu. “És molt endreçat i defuig qualsevol conflicte, per mínim que sigui”, explica un company del consell d’administració. “Era molt prudent, molt llest, hàbil teixint xarxes d’influència al PP i al PSOE. Té intel·ligència emocional i intel·ligència racional”. N’hi ha que no critiquen el seu salt de la cosa pública a la privada: “Era un home pròxim a Antoni Brufau [president de Repsol] i es pot dir que és el Josu Jon Imaz [antic dirigent del PNB i conseller delegat de la petroliera] català”. Una altra veu assenyala que els últims fitxatges els ha fet per pragmatisme: “Vol ser reelegit”.

El fitxatge de Montilla ha estat molt comentat per la seva decisió de mantenir el despatx d’expresident de la Generalitat. També perquè va comptar amb l’aval davant la CNMV de l’empresa de caçatalents Seeliger & Conde. I de manera poc oportuna, aquesta setmana el president de la companyia, Luis Conde, publicava a Expansión les característiques que ha de tenir un bon conseller d’empresa: estudis superiors, domini de l’anglès, sense significació política o independent eren algunes de les virtuts que citava i que no reuneix el 128è president de la Generalitat.

En la història del nomenament queda un últim dubte: ¿eren amics Llardén i Montilla? Una persona que els coneix a tots dos respon: “No és una relació personal, és de partit. I el món de les portes giratòries és un món de sobreentesos”.