Les mobilitzacions socials desborden els sindicats

Barcelona“No hi ha un motiu laboral, sinó polític”. Aquest és l’argument principal que van fer servir els dos grans sindicats, la UGT i CCOO, per no sumar-se a la vaga general que va convocar la Intersindical-CSC per al 8de novembre de l’any passat. Davant la impossibilitat legal de fer una vaga política, el sindicat minoritari va al·legar que l’objectiu oficial de la convocatòria era la precarietat laboral, la destrucció de llocs de treball i el reial decret aprovat pel govern espanyol per facilitar el canvi de seu social de les empreses. L’anunci, però, es va fer durant l’aturada del 3 d’octubre, en plenes mobilitzacions socials al carrer després del referèndum de l’1-O. I la crida va ser un èxit. És un dels últims exemples en què s’ha evidenciat que els grans sindicats han deixat de ser els promotors principals de les protestes al carrer.

“El que els passa als grans sindicats, com a tota organització gran, és que han crescut tant als anys 80 i 90 que ara no tenen l’agilitat que han aconseguit altres tipus d’organitzacions”, explica Jordi Mir, professor i membre del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra. “En els moviments socials es produeixen relleus; quan un d’ells es desgasta, els altres agafen més força”, sosté.

El cert és que des de la tardor passada els ciutadans han sortit de manera multitudinària al carrer en diferents ocasions sense la necessitat d’una convocatòria sindical massiva. De fet, alguns col·lectius critiquen que les dues grans organitzacions han descafeïnat i fins i tot defugit participar plenament en algunes d’aquestes protestes o bé organitzar-les. Una situació que s’ha repetit fins a tres vegades: amb la vaga general del 8 de novembre, en què organitzacions com l’ANC, Òmnium i els CDR van ser els promotors principals; la lluita per les pensions dignes, que ara protagonitzen les marees, i la vaga feminista del 8 de març, impulsada des dels col·lectius socials de base i a la qual els sindicats majoritaris es van sumar amb una convocatòria d’aturada de dues hores.

“Clarament no han encapçalat les últimes protestes. S’hi podrien haver sumat més intensament, però també cal valorar positivament que s’hi adherissin, perquè això va convertir les protestes en multitudinàries, sens dubte”, afirma Mir, que creu que l’actualitat política ha superat l’objectiu inicial dels sindicats: recuperar els drets laborals perduts durant la crisi. Aquesta ofensiva va quedar en pausa, així com totes les accions preparades per aconseguir-ho. “Volíem intensificar la negociació col·lectiva, teníem convocades vagues de sector, però a la tardor el Procés va ofegar-ho tot; ara des del gener creiem que es pot reconduir la situació un altre cop”, reconeix el secretari general de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco. El seu homòleg a la UGT, Camil Ros, en fa el mateix diagnòstic: “La lluita pel treball digne va quedar més tapada; la societat estava noquejada per tot el que estava passant; això va fer que ajornéssim alguns temes per sumar en d’altres”, admet. “Ara hem de sumar les noves formes d’organització i de protesta, com les plataformes, que són menys estables en el temps, amb les organitzacions de sempre”, matisa Ros.

Reivindicar els orígens

Tot i això, els líders sindicals defensen que les grans organitzacions han “empès molt els orígens d’aquestes últimes mobilitzacions”. “Els sindicats vam ser els impulsors de les marxes de pensionistes que van acabar amb una gran protesta a Madrid i a la qual es van sumar les marees; no estem en un segon pla”, defensa Pacheco. Tant ell com Ros remarquen el paper de la UGT i CCOO durant la vaga feminista. “Sense l’opció de fer l’aturada de dues hores en els centres de treball potser les manifestacions del 8 de març no haurien tingut tant de seguiment”, reflexiona Ros. “La premsa internacional va deixar clar que el factor clau de l’èxit del 8 de març a Espanya va ser que era l’únic país on els sindicats majoritaris van convocar una vaga al voltant del feminisme”, afegeix Pacheco.

Mir també reconeix la importància d’aquest suport: “Hi ha qui hauria volgut que anessin més enllà i secundessin la vaga de 24 hores, però que ells s’hi sumessin va ajudar a aglutinar i a penetrar en espais on els col·lectius més petits no tenen accés”, explica aquest expert en moviments socials de la UPF.

Pel que fa a la qüestió política, els sindicats hi reconeixen més equilibris. “En aquests assumptes hem de respectar-ho tot, però si hi ha vulneracions de drets socials, llibertats o democràcia també hi hem de ser, ajudant a cosir”, argumenta el secretari general de la UGT a Catalunya, que els últims dies ha hagut de fer front a crítiques internes al sindicat per aquesta postura. “Estem amb la pluralitat real que existeix”, afegeix Pacheco. Segons Mir, aquests equilibris no són nous: “Durant el 15-M els sindicats també van rebre crítiques perquè se’ls veia com a part del sistema i, per tant, part del problema”, conclou.

Un calendari de reivindicacions intens

Aturades de país

Després de la repressió policial de l’1 d’octubre, i de l’aturada de país del dia 3, el sindicat minoritari Intersindical-CSC va convocar una vaga general per al 8 de novembre a la qual els dos grans sindicats no van donar suport al·legant que no era per motius laborals, sinó polítics. Ara, amb els empresonaments, admeten equilibris per evitar disputes internes.

Protestes per les pensions

Tot i que històricament els sindicats han encapçalat la lluita per millorar les pensions, actualment les marees de pensionistes s’han erigit com els moviments de base en diferents punts d’Espanya. Aquests col·lectius de pensionistes, molts dels quals provinents dels anomenats iaioflautes, ja van participar en el moviment 15-M i són crítics amb els sindicats tradicionals, als quals consideren “massa poc actius”. CCOO i la UGT, però, defensen que l’origen de les protestes per les pensions són les manifestacions sindicals a les quals les marees es van acabar sumant.

Vaga feminista

El 8-M els sindicats majoritaris van optar per convocar una aturada de dues hores en els centres de treball com a suport a les manifestacions feministes que se celebraven arreu del món. “Hi ha qui creu que podrien haver fet més, però el cert és que el seu suport va permetre aglutinar i convertir la protesta en massiva”, explica el professor de la UPF Jordi Mir.