CRÒNICA

De per què un nou model de finançament no resoldrà res

Experts catalans i de la resta d'Espanya debaten sobre el que hauria de ser el nou sistema de finançament: un abisme els separa

Se suposa que algun dia s’aprovarà un nou model de finançament autonòmic, de manera que el Cercle d’Economia ha considerat que seria bo debatre quin hauria de ser i, amb aquesta intenció, va convidar tres dels principals experts sobre la qüestió que hi ha a tota l’Espanya no catalana. “Som representatius del gruix de la professió, excloent Catalunya”, ha dit  Ángel de la Fuente, l’expert que ha liderat les crítiques a les balances fiscals de la Generalitat i que posteriorment va fitxar Cristóbal Montoro perquè en fes unes de noves.

A De la Fuente l'han acompanyat els també acadèmics Julio López Laborda i Luis Ángel Hierro (que també va ser diputat socialista). Entre tots tres han liderat un grup de treball –coordinat per la també exsocialista Anna Balletbò– que fixa algunes línies bàsiques com a orientació per al futur model. Un nou sistema que, a jutjar pel que es va veure al Cercle, difícilment satisfarà el públic català. Tant aquests experts com els que han intervingut després han  assegurat haver trobat un “consens en el diagnòstic” del que falla en l’actual model, però no està tan clar que aquest consens realment existeixi.

El treball de De la Fuente-Hierro-Laborda proposa eliminar el Fons de Liquiditat Autonòmica (“està generant tota mena de problemes i deixa les comunitats excessivament dependents de l’Estat”), dotar les autonomies de més ingressos (tot i que “no hi ha acord sobre quins haurien de ser”) i mantenir el concert fiscal basc (perquè “ho marca la Constitució”). Això sí: s’hauria de renegociar la quota que paguen Euskadi i Navarra, que consideren mal definida i mal negociada. En tot cas, els canvis que s’apliquin en la quota s’haurien d’introduir gradualment durant un període que ells van establir en dues dècades.

Escoltats els arguments dels ponents ha arribat el torn del públic. Primer ha disparat  Teresa Garcia-Milà, directora de la Barcelona GSE, que, amb finesse, ha expressat la seva sorpresa pel fet que cap de les propostes del trio d’experts tingui en compte “la realitat política” catalana. “Sense Catalunya no se solucionarà res”, ha dit. Garcia-Milà ha proposat que les comunitats puguin recaptar impostos (ara ho fan, però testimonialment). “Es podrien compartir les bases fiscals i que cada comunitat decideixi els seus impostos”, ha suggerit abans de sentenciar: “Esteu proposant un sistema molt centralitzat i Catalunya no s’hi apuntarà”.

Tot seguit ha atacat  Maite Vilalta, professora d’Hisenda Pública de la UB, que semblava parlar des de la decepció d’una federalista que no troba interlocutor a l’altra banda de l’Ebre. El model proposat per De la Fuente-Hierro-Laborda, que es basa en mantenir la recaptació en mans de l’Estat i anivellar posteriorment el que rep cada comunitat, és el que apliquen “els estats jacobins”, ha dit Vilalta. Entre d’altres coses, aquesta experta ha qüestionat qualsevol acord que no inclogui la possibilitat que Catalunya recapti els impostos, atès que s’ha comprovat la “deslleialtat” de l’Estat a l’hora d’aplicar els acords. A més, s'ha demanat per què, si s’afirma que el concert basc no és un problema, no es permet que Catalunya el tingui. “Els federalistes del Quebec –ha conclòs amb enveja poc dissimulada– tenen arguments per convèncer els secessionistes, perquè allà es respecta la diferència”. José Montilla, Pere Navarro i Miquel Iceta, els tres últims líders que ha tingut el PSC, seien a primera fila i, a l’acabar l’acte, el primer d’ells ha lloat amb veu baixa la intervenció de Vilalta.

Luis Ángel Hierro, ha respost la intervenció de Vilalta apujant el to i ha comparat les peticions de Catalunya amb el que demanava el Pla Ibarretxe “quan ETA estava matant”. No ha explicat què pintava ETA en tot plegat i ningú li ha demanat explicacions.

De la Fuente ha replicat que la importància de qui recapta els impostos “està sobrevalorada”. “Posar èmfasi en qui recapta és un error i pot ser car: una Hisenda catalana no solucionaria els problemes”.
Laborda ha acabat afirmant, decebut, que, “en vista de les reaccions no crec que ni tan sols hi hagi consens en el diagnòstic”. Qui tingui esperances en què el finançament solucioni la cuestión catalana, potser haurà de revisar el seu optimisme.

Més continguts de