Un pacte salarial signat en defensa pròpia

MadridSi en una cosa coincidien aquesta setmana la patronal i els sindicats majoritaris és que el preacord de l’anomenat pacte salarial havia de portar “estabilitat” a Espanya en any electoral i davant la incipient recuperació econòmica. El president de la CEOE, Joan Rosell, volia minimitzar els serrells d’un pacte “només orientatiu” i maximitzar, en canvi, el fet que l’acord “ajuda a donar estabilitat i assossec a un país que està massa crispat”. En la mateixa direcció va apuntar el secretari general de la UGT, Cándido Méndez, que el va qualificar de “positiu per als interessos generals del país”.

Estabilitat enfront de caos. Va ser l’argument que van vendre les dues parts a les seves files per defensar un acord de mínims: un augment de sous de fins a l’1% per a aquest 2015 que les petites i mitjanes empreses consideren massa alt i els treballadors, en canvi, massa baix, en no considerar-se obligatori l’increment de l’1%. I més si tenim en compte que, dels gairebé dos milions i mig de treballadors que han renovat aquest any els seus convenis col·lectius, una tercera part han obtingut pujades salarials superiors a l’1% pactat per a aquest 2015 (la mitjana, però, va ser del 0,7%). Ara, amb el preacord a les mans, els empresaris ho tindran més fàcil per no passar d’aquest llindar, segons lamenten fonts sindicals.

Després de mig any d’anada i vinguda de les negociacions calia un preacord. I Rosell el reclamava a cada junta directiva de la CEOE i Cepyme, la patronal de la petita i mitjana empresa. Però es veia limitat pel difícil equilibri de poders dins de la patronal. Rosell es va imposar per la mínima en les eleccions de la CEOE al desembre i va assumir el repte de comandar una organització dividida fins al 2018. Amb un 60% de les pimes encara amb pèrdues, una alça salarial que arribés a l’1% per a aquest any semblava una xifra infranquejable al març, en què es va marcar una forquilla d’entre només el 0,5% i el 0,8% d’augment salarial.

Però la direcció de Rosell repetia la necessitat pràctica d’un acord amb els grans sindicats, CCOO i UGT, per garantir la supervivència mútua dels agents socials tradicionals. Si després d’anys de devaluació salarial no s’obtenia un “bon” acord, es corria el risc de perdre els interlocutors habituals. Un missatge que Rosell va repetir en l’última junta directiva dimecres passat. La reunió que va servir per ratificar -sense votacions- el principi d’acord per al pacte salarial.

En aquesta ocasió, segons fonts de la CEOE, s’hi va unir també Antonio Garamendi, president de Cepyme i contrincant de Rosell en les eleccions del desembre passat, en què va perdre per només 33 vots. Garamendi va remarcar que s’havien fixat fins a cinc condicions per al preacord amb els sindicats.

Primer, va voler tranquil·litzar les veus crítiques amb l’alça de fins a l’1% aquest 2015 i un 1,5% el 2015 assenyalant que era el llindar màxim: “De menys infinit a un 1% de recomanació d’augment salarial”. Segon, va puntualitzar que com a condició s’havia establert que no hi hauria una clàusula de garantia salarial lligada a si l’IPC puja un 2,5%, sinó que seria només una “recomanació”. Tercer, va recordar que es tractava d’un any electoral en què no es podien acordar “barbaritats”. Quart, que per primera vegada arribaven a un pacte salarial de dos anys que no estava indexat a res -fins ara anaven lligats al PIB-. I cinquè i més remarcable, la condició d’evitar que els sindicats es “radicalitzin” si es tardava molt més temps o s’evitava un acord.

Davant l’auge de nous partits com Podem que no dubten a carregar contra els sindicats tradicionals -i que fins i tot han sigut la llavor de la creació d’un de nou, Som, que reclama acabar amb la vella dualitat oficial en la defensa dels treballadors-, la patronal veu més necessari que mai lluitar perquè l’interlocutor no canviï de lloc, perquè la “funció dialèctica” de CCOO i la UGT no s’apagui. Els empresaris catalans, de fet, reconeixen que estan fins i tot més preocupats ara mateix per una victòria de la candidata de Barcelona en Comú, Ada Colau, que no pas pels resultats que pugui obtenir el líder de Podem, Pablo Iglesias, a les generals.

Que el model sindical està en crisi no és una novetat. Però la patronal considera que som davant d’un dels moments més crítics. Les empreses comencen a notar la recuperació però, com admet el ministre d’Economia, Luis de Guindos, encara no podem dir que la crisi s’hagi superat, ja que els treballadors no han recuperat el poder adquisitiu de fa sis anys, i, més que recuperar-se l’economia gràcies al repunt del consum, ho ha fet també gràcies a la devaluació salarial.

Un moment crític

Que el moment és crític ho il·lustren diferents dades. Primer, la baixíssima credibilitat que tenen els sindicats per a la població. Segons l’últim baròmetre del CIS, 3 de cada 4 enquestats suspenen els sindicats, i un 32% els donen un zero. I això passa en un moment en què l’Estat ha arribat a grans nivells de desigualtat salarial i precarietat laboral. D’acord amb l’últim estudi d’InfoJobs, el 2008 s’oferien un 60% més de contractes indefinits que el 2014, mentre que els últims sis anys les ofertes de feina per a autònoms s’han multiplicat per 12, els contractes en pràctiques han augmentat un 81% i a temps parcial un 42%.

A aquestes xifres s’hi sumen les constants notícies sobre frau fiscal i mal ús de fons públics.