Qui estigui acostumat a mirar les previsions de creixement econòmic sabrà que són uns pronòstics que brillen per la seva fal·libilitat. Que s’equivoquen molt sovint, vaja. Com deia un economista: “Predir és fàcil, encertar-la ja ho veurem”. O encara un altre: “Si els economistes fóssim metges, estaríem tots morts”. Per això, el fet que aquest hagi de ser -segons totes les previsions- un bon any per a l’economia mundial, europea, espanyola i catalana és compatible amb les mirades escèptiques, aquelles que no ho veuen clar i que temen que algun sotrac pugui deixar al descobert que el creixement econòmic no té la fortalesa que aparenta tenir.
“Jo crec que tothom està sorprès que l’economia tingui encara tanta inèrcia”, explica José García Montalvo, catedràtic de la Pompeu Fabra. La inèrcia de la qual parla és la que ha permès que Espanya i Catalunya hagin pogut créixer per sobre del 3% entre el 2015 i el 2017 malgrat que, segons les previsions (un cop més!), l’any passat ja no s’havia de superar aquest llistó. El consens entre els experts és que els anomenats “vents de cua” han impulsat el creixement en els últims anys. Aquests vents de cua són principalment l’euro barat -que ajuda les exportacions- o el baix preu del petroli -molt important per a una economia com l’espanyola, molt dependent energèticament- i també els baixos tipus d’interès del Banc Central Europeu, que segueixen en el mínim històric del 0%. Són mesures que no depenen de les polítiques d’Espanya, i per això s’anomenen “vents de cua”. Però aquests vents de cua “comencen a fallar”, opina Montalvo. “El petroli està pujant, l’euro està molt fort i els tipus d’interès s’estan tensionant”, afegeix.
No hi ha dubte que les polítiques de Mario Draghi al capdavant del BCE han sigut una benedicció per a Espanya. Alguns creuen que massa bones i tot, ja que han tret pressió a Mariano Rajoy perquè modernitzi l’economia espanyola. Però aquestes polítiques (diner molt barat i compra massiva de deute públic i privat) poden estar en camí de desaparèixer. L’any passat el BCE ja va reduir les compres de deute, i al setembre podria aturar-les del tot. I tot i que encara no estigui previst, algun dia els tipus d’interès començaran a pujar. Aquests dos fets posarien a prova la fortalesa veritable de l’economia. “El finançament s’encarirà”, pronostica Montalvo.
Amb tot, la fi d’aquestes mesures excepcionals no necessàriament ha de ser dramàtica. Fins i tot pot ser desitjable. El creixement actual “està dopat”, reconeix Xavier Segura, soci de la consultora Tracis i membre de la junta del Col·legi d’Economistes. Per tant, la retirada dels estímuls del BCE és, en realitat, una “normalització” que s’ha de produir “tant sí com no”, afegeix Montalvo. “No es pot viure sempre en aquesta inundació de liquiditat”, completa aquest expert.
Per a Segura, és difícil preveure que hi hagi xocs sobtats en l’economia, però sí que hi ha grans moviments de fons que generen inquietud: la banca europea ha fet neteja, tot i que encara no té un aspecte gaire saludable; l’envelliment de la població és un problema latent que tindrà un gran impacte en les finances públiques, i la inclusió segueix sent un repte pendent. El 2016 Catalunya ja va recuperar el PIB d’abans de la crisi, però amb una taxa d’atur molt superior, cosa que implica que el repartiment és més desigual. “No són canvis instantanis, però sí grans canvis de fons que hem d’afrontar”, avisa Segura. “S’està molt pendent del curt termini, sense mirar al futur”, lamenta Montalvo.
L’impacte del Procés
En el cas concret de l’economia catalana, un dels grans dubtes és com impactarà la situació política en el creixement. El Banc d’Espanya, per exemple, advertia al novembre que l’impacte del Procés podria ser de fins al 2,5% del PIB espanyol, però al desembre ho va rebaixar a només una dècima per al 2018. Però el cert és que l’escenari està obert. “Jo crec que el tema de Catalunya pesarà moltíssim [en el PIB espanyol]”, apunta Montalvo. “No es poden fer previsions sense saber què passarà amb una part tan important del PIB”, afegeix. Xavier Segura també veu especialment difícil fer previsions. L’economia catalana, opina, segurament tornarà a viure un bon any exportador (gràcies a la creixent potència d’Europa, el seu primer mercat), però la incertesa pot impactar en el consum i la inversió. Ara bé, aquestes inversions “es poden perdre o, simplement, es poden ajornar”. I això és un dels motius que explica que sigui difícil calcular l’impacte de tot plegat.
Per a Segura, el creixement català podria estar entre el 2% i el 2,5%, i Catalunya podria estar just per sota de la mitjana espanyola, en lloc de liderar el creixement com fins ara. Amb tot, aquest expert recorda que “les previsions, independentment de la situació política, ja preveien una desacceleració: no tot és política”.
Sigui com sigui, aquest any els optimistes tenen elements a què aferrar-se, però els crítics també. Europa segueix amb els deures a mig fer (els ambiciosos plans d’integració plantejats per Macron han estat ràpidament aigualits), i Espanya i Catalunya segueixen tenint en la precarietat laboral i salarial un problema greu. Així ho mostren aquestes tres dades. La primera: el 90% dels contractes signats l’any passat a Espanya eren temporals. La segona: els salaris estan estancats, amb un ínfim increment de només el 0,3% al tercer trimestre tot i que l’economia creixia per sobre del 3%. I l’última: hi ha mig milió de catalans que no arriben a final de mes tot i tenir feina.
Són dades que difícilment radiografien una economia sòlida i saludable.
