ORGANITZACIONS

El pecat original de les entitats empresarials

La crisi de Fira de Barcelona és només la punta de l’iceberg d’un problema molt transversal
ÀLEX FONT MANTÉ
ÀLEX FONT MANTÉ

Hi ha crisis que es produeixen com un terratrèmol: no emeten cap avís abans de produir-se. En canvi n’hi ha d’altres que esclaten després que durant molt de temps s’hagin vist moviments de fons. Per molt sorprenent que sigui el resultat final, per molta pirotècnia que esclati, són crisis que es veuen venir.

Això és el que aquest observador pensava divendres després de veure el xoc frontal que es va produir entre el consell d’administració de Fira de Barcelona i el president de la Cambra de Comerç, Miquel Valls, a qui tot el consell de la Fira va deixar plantat a l’hora de dinar. Valls havia d’assistir excepcionalment al consell per donar explicacions sobre com ha gestionat durant els últims mesos el relleu a la presidència de Fira de Barcelona, per a la qual el president de la Cambra té la potestat de proposar el candidat. El consell, en bloc, considera que Valls porta més d’un any actuant pel seu compte, sense que li importi deixar en evidència els noms dels candidats que ha anat filtrant i que posteriorment ha deixat caure de qualsevol manera. “La gent que porta molts anys en un càrrec acaba actuant com si allò fos casa seva”, resumia un dels membres del consell de la Fira divendres mateix.

Efectivament, si ara es mira enrere, es veia venir. Els vuit consellers de la Fira, gent d’estils molt diferents (des de la trajectòria personal fins a la sensibilitat política), van decidir plantar-se perquè la situació s’havia anat corcant lentament. No és un problema exclusiu de la Fira, ni de la Cambra. És un problema extensible a les organitzacions empresarials catalanes, on durant dècades s’ha governat amb processos electorals de dubtosa qualitat democràtica, on els líders s’han pogut mantenir al càrrec durant lustres i de vegades dècades (per sort, la limitació de mandats s’està imposant), i on l’estil presidencialista arrasa tot aquell que no es mostra permanentment afí al líder. El dubte, el qüestionament, el debat, es proscriu. Finalment, s’utilitzen les complexes normatives internes que regulen aquestes institucions per fer-les anar per on convingui. Al capdavall, aquesta manera de funcionar és bastant habitual en altres organitzacions i entitats, però amb una diferència clau: les organitzacions empresarials fan una funció pública i, com a tals, reben importants quantitats de diners que paguem entre tots.

Les tres grans entitats

Analitzem les tres grans institucions empresarials que hi ha a Catalunya: Foment del Treball, Pimec i la Cambra de Comerç de Barcelona (es parla massa poc de la dotzena d’altres cambres que hi ha desplegades per la resta de Catalunya).

A Foment acaba de plegar Joaquim Gay de Montellà, president durant vuit anys. Ha marxat amb una patronal molt dividida. Internament la gent fins i tot s’enreia d’ell i de les seves dificultats oratòries, però a l’hora de la veritat, quan es reunien els òrgans de govern ningú aixecava la veu. El motiu l’explica algú que en formava part: “El president té molt de poder, té la potestat de posar i treure persones, i la gent no vol perdre la cadira”. Ara hi ha un nou president, Josep Sánchez Llibre. Des de dins asseguren que la seva arribada ha suposat una entrada d’aire fresc. Ara bé, si Sánchez Llibre volgués repetir els errors del seu predecessor difícilment algú l’hi podria impedir. No hi ha contrapesos.

Saltem a Pimec, la patronal de petites i mitjanes empreses, on el president, Josep González, porta 28 anys al capdavant. A la cúpula de l’entitat alguns van expressar reserves quan González va mostrar interès per renovar el càrrec per quatre anys més. Va ser irrellevant, perquè ningú pot fer ombra al que decideixi el president.

I una cosa pràcticament idèntica passa a la Cambra de Comerç, on Miquel Valls porta 16 anys de president i on es repeteixen tots els tics: se l’acusa de presidencialista i de fer el que vol. Però passa com a la resta d’institucions: aixecar la veu té un cost. Aquestes entitats empresarials tenen el poder de col·locar moltes persones en moltes institucions importants: Port de Barcelona, Consorci de la Zona Franca, Cambra d’Espanya, Turisme de Barcelona, Tribunal Laboral de Catalunya, Institut de Crèdit Oficial, la patronal espanyola CEOE... i un llarg etcètera. Per tant, el més normal és que tothom calli.

Tots aquests moviments de fons, covats durant mesos i anys, expliquen l’esclat que s’ha produït a Fira de Barcelona, i segurament expliquen també el fet que, excepcionalment, ara que Valls no es pot presentar a les eleccions, ja hi hagi quatre persones que han anunciat que volen optar a succeir-lo. És una cursa on apareixen dos noms especialment forts: Carles Tusquets (Mediolanum) i, des d’aquesta setmana, Enric Crous (Cacaolat).

S’ha de celebrar que hi hagi contesa electoral: tot just serà la segona vegada en la història de la Cambra que se celebren eleccions amb més d’un candidat. Primer de tot cal garantir que el procés electoral sigui escrupolosament net, una cosa que no es pot garantir que hagi passat en edicions anteriors. Però ens equivocaríem si creguéssim que, pel fet que s’hagin celebrat eleccions, les institucions ja són democràtiques i, per tant, representatives i mereixedores de les generoses quantitats de diners públics que reben. La democràcia no és només votar.

Més continguts de