Sense pla per pagar les pensions

MadridMissatges contradictoris, anuncis de compromisos, advertiments de tot tipus, però gairebé cap proposta concreta. El govern de Pedro Sánchez ha apujat les pensions més baixes i les de viudetat aquest any, i s’ha compromès a apujar-les totes amb l’IPC aquest any i el vinent. Alhora, ha admès que als pressupostos que li va deixar el PP no preveia aquests augments. Aquesta setmana la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ha concretat alguns anuncis en matèria fiscal destinats a incrementar la recaptació: un impost del 3% als ingressos de les tecnològiques, la taxa Tobin als bancs o l’augment de l’IRPF. Però no ha aclarit com pagarà les pensions. Hisenda explica que la intenció del govern és pagar-les amb un augment global dels ingressos que serà provocat per aquestes mesures, però no hi ha cap pla específic per tapar el forat de la Seguretat Social.

Hi ha un element que sí que genera consens al voltant de les pensions, tant entre experts com entre els partits i la societat civil: que cal fer una reforma estructural de manera urgent. Aleshores, per què ningú l’ha posat sobre la taula?

Falta de consens polític

Els partits polítics, dins el marc de la històrica comissió del Pacte de Toledo, feia dos anys que discutien quina és la millor manera d’evitar que els pensionistes perdin poder de compra, però finalment, quan estaven a punt de trencar el pacte, no van atrevir-se a impulsar cap canvi o nova mesura i van optar per tornar als criteris del 2011, és a dir, a l’IPC. I ho van fer tots amb reticències i des de la discrepància. La interpretació dels partits de l’ala dreta de l’hemicicle és que l’acord que van assolir els permet afegir altres factors a l’IPC que mitiguin l’esforç de les arques públiques si la situació no ho permet. Els de l’ala esquerra, en canvi, sostenen que la clau és blindar l’IPC per llei i, per això, insisteixen que es tracta d’un preacord.

El PSOE es troba entre dues aigües, disposat a sostenir els dos arguments i sense un full de ruta clar. I això s’ha notat dins el mateix executiu aquesta última setmana. És difícil entendre per què alhora que la ministra de Treball, Magdalena Valerio, assegurava que estava compromesa amb la revalorització de l’IPC, el seu secretari d’estat per a la Seguretat Social, Octavio Granado, deia que l’IPC sol pot tenir “efectes perversos”. La nota de premsa posterior a l’acte en què Granado va fer aquesta afirmació el desmentia: “El secretari d’estat per a la Seguretat Social defensa la revalorització de les pensions amb l’IPC”.

Pocs dies després, la ministra d’Economia, Nadia Calviño -cara visible del govern espanyol davant les exigents autoritats europees-, afirmava que “no podem fixar-nos només en l’actualització de l’IPC”. Valerio i Montero sortien el dia després a tancar files amb l’IPC i Calviño rectificava el divendres. El que cal, va dir, són reformes complementàries a la revalorització amb l’IPC. I aquesta és l’última afirmació del govern espanyol sobre aquest assumpte.

Pressió del carrer i a Brussel·les

Les ambigüitats de l’executiu s’expliquen en part pel mateix motiu que el PP va acabar cedint a apujar les pensions els últims mesos del govern de Mariano Rajoy. Els jubilats han sortit al carrer cada setmana per reclamar que l’Estat els torni l’esforç fet durant la crisi. Quan el PP estava al govern el PSOE es va posar al seu costat, i ara que governa no pot decebre’ls, també perquè Podem -el seu principal aliat pressupostari- és un dels instigadors de la marea de pensionistes.

Però, al mateix temps, Sánchez s’ha trobat amb uns comptes que no preveuen com pagar els augments i amb uns objectius de dèficit estrets que encotillen les seves intencions d’augmentar la despesa. I el PP i Ciutadans bloquegen la possibilitat d’afluixar-los. Tot i així, Brussel·les tampoc veu del tot amb bons ulls que Sánchez es comprometi a fer pujar les pensions de manera indefinida perquè, si bé Espanya ja està a punt de sortir del procediment de dèficit excessiu, arrossega un deute públic del 100% del seu PIB que s’ha d’esforçar per rebaixar.

Falta de solucions tècniques

I la Comissió Europea no és l’única que envia missatges d’alerta. El Fons Monetari Internacional (FMI) viatjava a Madrid aquesta setmana per avisar que lligar les pensions a l’IPC i oblidar-se de fer reformes estructurals pot posar en perill la sostenibilitat de la Seguretat Social. Però l’organisme, més enllà de demanar que s’elimini el límit de les cotitzacions, que s’apugi la cotització als autònoms i que es tingui en compte l’esperança de vida, no demanava cap reforma.

Per afegir més llenya al foc, l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) emetia un informe que posa en dubte les projeccions demogràfiques que institucions com el Banc d’Espanya, la Comissió Europea o el mateix Estat fan servir per calcular l’augment de la despesa lligat a l’envelliment. L’Airef creu que Espanya guanyarà població els pròxims anys i, per tant, la despesa en pensions no augmentarà tan dramàticament, però ho farà. I hi haurà dos jubilats per cada treballador i s’hauran d’adoptar reformes, però són reformes que l’Airef tampoc aclareix. Ni amb rècord d’ingressos per cotitzacions s’eixuga el dèficit de la Seguretat Social i ni institucions, ni governs ni la societat civil saben quin ha de ser el pla per continuar pagant-les.

LES CLAUS

1. Es revaloritzaran les pensions amb l’IPC?

Aquest any i el següent (si el PSOE segueix al govern) sí. És l’acord assumit per Sánchez amb els pressupostos del PP i ratificat amb Podem per al 2019. Per als futurs exercicis, la recomanació del Pacte de Toledo així ho fixa, però cada govern pot legislar segons els seus interessos. Fins ara, s’ha compromès amb l’IPC.

2. Per què hi ha missatges contradictoris?

Perquè les finances de la Seguretat Social estan en una situació complexa. Les pensions ja són el 40% de la despesa dels pressupostos i creixeran amb l’envelliment de la població. Sánchez ha de garantir que no hi haurà pèrdua de poder adquisitiu en un sistema que, de moment, no surt del dèficit.

3. Hi ha propostes sobre la taula?

Experts i polítics tenen clar que calen reformes, però no n’han proposat cap d’integral. S’ha parlat de retirar el màxim de les cotitzacions, de traspassar les pensions de viudetat i orfenesa als pressupostos o de crear un impost específic per a les pensions, però no s’ha concretat res.

4. El sistema és insostenible?

La majoria d’institucions defensen que no ho és si es duen a terme les reformes necessàries. Però també hi ha consens entre els experts amb què a la llarga les pensions que es cobraran seran més baixes perquè no hi haurà prou treballadors per pagar un nombre creixent de pensionistes.

5. Hi ha missatges més optimistes?

L’Airef ha publicat un informe que assegura que Espanya no perdrà treballadors d’aquí al 2050 gràcies a la immigració i, malgrat assenyalar l’augment de la taxa de dependència, dibuixa un escenari més esperançador per a un futur sostenible del sistema públic de pensions.