ANÀLISI

El preu d’uns registres històrics

Espanya obté el superàvit amb l’estranger més gran en dècades, però és sostenible?

“Canvi de model: de la construcció a l’exportació”. El ministre d’Economia, Luis de Guindos, parlava amb eufòria sobre l’economia espanyola aquesta setmana a Twitter. El motiu de la seva satisfacció: la bona marxa de la balança per compte corrent, l’indicador que mostra la diferència entre les importacions i les exportacions de béns, serveis i diners que té un país. En el cas d’Espanya, la balança va acabar el 2016 amb un superàvit de 22.300 milions, equivalent a pràcticament el 2% del PIB. Segons deia el ministre en el mateix missatge a les xarxes, això suposava “la millor dada de la història”. Tot i que això últim no és veritat (hi ha hagut anys amb millors registres, per exemple en el tram final del franquisme), és cert que feia dècades que Espanya no tenia un superàvit tan alt com aquest. ¿Té raó Guindos, per tant, quan parla de canvi de model?

Cap dels experts consultats ho comparteixen. “Són molt bones notícies, però no es pot parlar d’un canvi de model de l’economia espanyola”, resumeix Joan Tugores, catedràtic d’economia de la UB. “Ara no hi ha un canvi de model”, afegeix Alfredo Pastor, professor de l’Iese i exsecretari d’estat d’Economia. “El model de l’economia espanyola c ontinua sent el mateix que es va implantar el 1959, quan Franco va aprovar el Pla d’Estabilització que va liquidar l’autarquia, però la diferència respecte a fa 10 anys és que la construcció ha caigut i que, alhora, el sector exportador ha anat creixent i recull els fruits de molts anys de feina”, afegeix Pastor.

Un parer similar manté l’economista Miquel Puig, que opina que “la construcció no va ser un model de creixement, va ser una malaltia que va passar, una follia temporal, tot i que està latent, esperant per créixer”.

Tancat el debat sobre el canvi de model, però, els experts també coincideixen a dir que, efectivament, les dades de la balança per compte corrent de l’any passat són una molt bona notícia. El simple fet que hi hagi superàvit ja s’ha de celebrar: des del 1993 Espanya va tenir 20 anys consecutius de dèficit i només els últims quatre de superàvit, com s'observa al gràfic. Mirant més enrere, la tònica es manté: des del 1850, Espanya només ha tingut 43 anys de superàvit, segons les dades recollides al llibre Historia económica de la España contemporánea, escrit pels economistes Albert Carreras i Xavier Tafunell.

1998-2007: La dècada malgastada

“És cert que estem passant uns anys excepcionalment bons”, opina Carreras, que també va ser número dos del departament d’Economia en l’etapa d’Andreu Mas-Colell. En la seva opinió, l’explicació d’aquesta situació és relativament senzilla: “És la primera crisi sense sobirania monetària, i en no haver pogut devaluar la moneda hem abaixat sous, i això ha alimentat el sector exterior”. Seguint el raonament de Carreras, per tant, la puixança de les exportacions és una conseqüència positiva de la famosa devaluació interna que han hagut de fer les economies catalana i espanyola per sortir de la crisi.

Arribar a aquesta situació ha tingut un cost, “l’empobriment de la població”, segons Albert Carreras

Sigui com sigui, no es tracta només de vendre més a fora. Tot i l’auge exportador, Catalunya i Espanya encara compren més béns i serveis dels que venen a fora. La gràcia de la balança per compte corrent és que també inclou les rendes (els diners) que entren i surten del país. I un exemple paradigmàtic del superàvit de la balança per compte corrent el tenim a Catalunya, amb l’entrada massiva d’inversors estrangers al mercat immobiliari. “A Barcelona estem venent patrimoni als estrangers a canvi de les seves divises –resumeix Carreras–, però és que ens estem desendeutant, i l’única manera que tenim de reduir el deute que tenim amb la resta del món és aquesta”.

Amb tot, les dades mostren, segons Joan Tugores, un aspecte saludable de l’economia espanyola: en plena bombolla, el motor de creixement era la demanda interna, i durant la crisi va passar a ser la demanda externa. Però ara “ per primer cop en molts anys, tant la demanda interna com l’externa aporten creixement a l’economia, i això és excel·lent, perquè mostra que el creixement és més equilibrat i que els motors estan diversificats”, explica Tugores. El cert és que els registres del 2016 han sorprès els experts, que ara es qüestionen fins a quin punt són sostenibles.

"Exportar a base de pagar poc ho sap fer gairebé tothom", avisa Miquel Puig

El problema, a més, és que arribar a aquesta situació ha tingut un cost, “l’empobriment de la població”, segons Carreras. “Aquestes bones dades no estan arribant a una part important de la població”, apunta Tugores, que demana “un model més inclusiu”. De fet, segons unes altres dades publicades aquesta setmana, el PIB d’Espanya va quedar l’any passat a només 2.400 milions del seu rècord, assolit el 2008, però pel camí l’economia ha perdut 35.000 milions en salaris. “La pedra de toc d’un model és quant pagues a la teva gent -diu Miquel Puig-, i exportar a base de pagar poc ho sap fer gairebé tothom”.

Carreras apunta un últim i important detall: els factors que expliquen la fortalesa de la balança per compte corrent, com el turisme i les exportacions, són àrees en què Catalunya és clarament líder dins de l’economia espanyola. Miquel Puig ho expressa així: “Espanya ha fet un gran esforç, i aquest esforç ha estat molt liderat per Catalunya”.

Més continguts de