Un “problema espanyol” al BCE

Barcelona“ Spanish issue”, problema espanyol. L’expressió s’ha encunyat als despatxos i passadissos de la seu del Banc Central Europeu, el totpoderós supervisor de la banca a la Unió Europea. Malgrat que el sector fa anys que és en el punt de mira com a amenaça a l’economia de tot el continent per la seva exposició al totxo, els seus problemes de morositat i una rendibilitat dubtosa, cap d’aquests assumptes forma part de la preocupació que hi ha al BCE.

L’“ Spanish issue ” de què parla l’organisme presidit per Mario Draghi fa referència al perfil dels presidents de la banca espanyola. Des de fa uns anys, el mecanisme únic de supervisió (MUS), que depèn del BCE, reclama que es posi fi al presidencialisme existent als bancs espanyols. I, concretament, reclamen que les funcions es reparteixin més dins el consell, delimitant la figura del president executiu i promovent presidents amb un rol més representatiu que facin de contrapès a la figura del conseller delegat. La institució amb seu a Frankfurt actua d’acord amb la conclusió expressada en el seu dia per un dels seus principals executius: “Mai he vist caure un banc que no tingués d’arrel un problema de governança i de gestió”.

El trauma de la crisi financera del 2008 ha fet que el BCE augmenti els requisits de capital de les entitats i ha extremat el control sobre la seva salut. Però també ha afectat la direcció de les entitats. El MUS reclama que els bancs apliquin les millors pràctiques en matèria de governança, que defensen la manca de poders absoluts i recomanen equilibrar responsabilitats. Els grans fons internacionals també empenyen en aquesta direcció: criden a complir les normatives de bon govern, que insisteixen en una clara separació de poders entre el president i el primer executiu. Els primers haurien de fer tasques més institucionals, mentre que els segons retenen les funcions executives.

De fet, a la guia elaborada pel Banc Central Europeu sobre la matèria, la institució fixa característiques diferents per als consellers de perfil executiu i els no executius.

Successions polèmiques

Bàsicament, les pràctiques recomanades per experts i supervisors són exactament les contràries del que és habitual en la cultura empresarial espanyola, molt donada a la figura del president plenipotenciari, i aquest fet és molt visible en els bancs. Però si el BCE està especialment preocupat és arran de dos fets recents en el temps. El 10 de setembre del 2014 moria Emilio Botín, president del Santander, primer banc d’Espanya i un dels més importants d’Europa. En menys de 24 hores, el consell escollia la seva filla, Ana Botín, com a successora, en un moviment que va escandalitzar els observadors anglosaxons.

Uns mesos després, Francisco González, l’etern president del BBVA, fulminava per sorpresa Ángel Cano, el seu conseller delegat, esgrimint de nou l’argument que li calia un perfil més tecnològic -com havia dit en el seu dia quan va reemplaçar José Ignacio Goirigolzarri per Cano- en un altre moviment que va crear un fort malestar al BCE. González, que ha canviat en dues ocasions els estatuts del BBVA per allargar l’edat de jubilació del president fins als 75 anys (actualment en té 73 i en principi seguirà en el càrrec, al qual va assolir l’any 2000, fins al març del 2019).

Aquesta decisió també va caure com una galleda d’aigua freda al BCE, sorprès per l’arbitrarietat del relleu en la cúpula de la segona entitat espanyola. Des d’aleshores, i després de comprovar que els plans de successió no existeixen, han reclamat a totes les entitats plans de successió per al seu consell per poder determinar amb una certa antelació els perfils dels candidats a succeir les figures clau dels bancs.

Però el cert és que entre les cinc grans entitats espanyoles, els presidents de tipus institucional que promou el BCE no existeixen, amb l’excepció de Jordi Gual, que va arribar al càrrec el juny del 2016, prou recentment perquè Frankfurt pactés amb Isidre Fainé un president de perfil més representatiu que executiu. En la resta de casos, el perfil executiu dels presidents és indiscutible: Ana Botín, Francisco González, José Ignacio Goirigolzarri i Josep Oliu exerceixen com a primers executius dels seus bancs, incorporin o no tasques representatives al seu dia a dia.

La nova etapa

El BCE, però, s’ha proposat canviar aquesta dinàmica, i la millor prova d’aquests nous vents va arribar amb el nomenament de Jordi Gual com a president de CaixaBank. La decisió, adoptada pel president de La Caixa, Isidre Fainé, va plaure el supervisor europeu malgrat que Gual té un perfil més acadèmic que de gestió. “Ell no és banquer, però segurament és el millor que hi ha a Espanya per estimular el debat intel·lectual en un consell d’administració”, diuen al sector. Amb la seva arribada al càrrec, Gonzalo Gortázar, conseller delegat, blindava el poder executiu del banc.

El BCE no s’aturarà aquí i vol estendre la mateixa política a la resta d’entitats espanyoles. El primer de la llista, expliquen fonts financeres, serà Francisco González, precisament pel fet que serà previsiblement el primer dels cinc grans banquers espanyols que plegui. Abans que comencin les travesses sobre el seu successor, sembla clar que Carlos Torres, l’actual conseller delegat, guanyarà poder executiu en el procés de successió.

Una última implicació que té la política del BCE per acabar amb el seu Spanish issue és que els relleus en la presidència dels bancs deixaran de ser previsibles. Fins ara, tant a la banca com a la immensa majoria d’empreses, hi ha la tradició que és el conseller delegat qui ocupa el càrrec del president quan aquest es jubila. Això deixarà de ser així amb el full de ruta de Frankfurt: tots els consellers delegats tenen, lògicament, funcions executives i difícilment encaixen en un paper institucional. I a més, al sector admeten que per a un executiu és molt difícil dir adeu a aquesta funció.