La segona oportunitat de Merkel per evitar una recessió

Cap d’EconomiaQuan abandoni el càrrec de cancellera, d’aquí dos anys, Angela Merkel passarà a la història per diversos motius. La longevitat del seu mandat o la gestió de la crisi dels refugiats -va decidir obrir les portes d’Alemanya a més d’un milió de persones- en són dos d’importants. Però potser el més decisiu haurà estat el seu enorme poder sobre l’economia europea. Ara ja podem dir sense cap risc d’equivocar-nos que ella va contribuir a la segona recessió, la que el 2011 va enfonsar la perifèria europea, Espanya inclosa, en una davallada econòmica profundament dolorosa i que va estar a punt de destruir l’euro. Merkel es va equivocar i, ara que ens acostem al seu final de mandat, la cancellera ha de decidir si torna a cometre un error letal que torni a enfonsar l’economia que lidera el seu país.

La jugada de Merkel, en el punt àlgid de la crisi, seguia una lògica. Ella va voler forçar l’austeritat en països on els desequilibris eren més que evidents. Recordem el cas d’Espanya: any 2009, dèficit públic de l’11%, la xifra més alta de la història (almenys des del 1850, que és quan comencen els registres). Espanya gastava 100.000 milions més del que ingressava. Cada any! Merkel va creure que aplicant mà dura aconseguiria forçar que els països fessin les reformes necessàries. I sabeu què? Tenia raó. Espanya només va fer reformes quan tenia l’aigua al coll. Tan aviat com va baixar la pressió, el govern espanyol va ajornar les reformes sine die, i continuem així. Merkel sabia que una prima de risc a 600 punts, un nivell insostenible, impedia que Zapatero o Rajoy s’amaguessin. Els forçava a reformar l’economia. La cancellera va aconseguir el seu propòsit. A mitges. Pel camí una mica més i destrueix l’euro i l’economia d’algun dels seus països més importants. Llavors Mario Draghi (juliol del 2017) va prometre que salvaria l’euro whatever it takes. La prima de risc va començar a baixar, i aquí es va acabar la història, a grans trets. Fi de les reformes.

El problema, l’error de Merkel, va ser forçar l’austeritat draconiana a determinats països mentre ella, des d’Alemanya, no alimentava l’economia del continent augmentant la despesa. I s’ho podia permetre, perquè des del 2011 el seu país ha registrat dèficits molt baixos o superàvits molt sucosos. Des del 2014, de fet, el govern alemany té sistemàticament més ingressos que despeses. L’any passat, per exemple, el seu superàvit va acostar-se al 2%, equivalent a uns 58.000 milions d’euros. Un bon coixí per fer front a crisis futures.

Doncs bé, les crisis futures ja s’acosten, i ha arribat el moment de gastar-se els diners. Això és el que Mario Draghi va dir-li al govern alemany aquest dijous, quan gairebé va implorar a Alemanya que utilitzi el seu “espai fiscal”(els diners que li sobren, en paraules planeres) per impulsar el creixement econòmic.

En els últims anys “el creixement ha vingut produït en general per la nostra [del BCE] política monetària”, va explicar Draghi, i ara ha arribat el torn dels països.

Economistes com Albert Carreras consideren que seria “incomprensible i injustificable” que Berlín no utilitzés els diners que té al calaix per impulsar la seva economia, que està a punt d’entrar en recessió (és a dir, d’encadenar dos trimestres seguits amb l’economia caient). D’altres, com José García Montalvo, dubten que Alemanya activi la despesa. “El 2010 tothom pressionava Alemanya i van resistir. Si llavors ho van aguantar, ara no es donen les condicions perquè no ho tornin a fer”, afirma, tot i que concedeix que “si la situació s’allarga i empitjora, les veus que demanaran a Alemanya que actuï seran més fortes i li costarà aguantar la pressió”.

Que quedi clar que si ve una recessió haurà estat provocada per Donald Trump, que s’ha embarcat en una guerra comercial que està paralitzant l’economia mundial. Però hi ha eines per mitigar, o fins i tot corregir, la situació. Angela Merkel té una segona oportunitat. Ja veurem si l’aprofita.