El senyor dels peatges

Salvador Alemany va deixar ahir la presidència d'Abertis

Salvador Alemany (Barcelona, 1944) el 2005 somiava fusionar Abertis amb Atlantia, però no se’n va sortir per l’oposició del govern italià de l’època. Aquell potser va ser el gran fracàs d’Alemany al capdavant del grup. A més, la seva sortida ahir del consell d’administració de la companyia ha sigut una seqüela d’aquella operació frustrada: Abertis ha passat de voler comprar la italiana per blindar-se a iniciar un procés d’aprimament que l’ha portat a ser adquirida. Els nous accionistes, precisament Atlantia i l’ACS de Florentino Pérez, van donar resposta ahir a la pregunta que Alemany havia deixat sense respondre els últims anys: “Quan deixarà la presidència?”

Després de vint anys al capdavant de la companyia, i apartat d’un càrrec executiu des del 2010, el directiu sempre havia contestat amb els tòpics habituals en aquests casos: quan els accionistes ho decideixin. La Caixa ha estat el seu principal accionista durant aquest temps, i Isidre Fainé el valedor més important des que, abans de confiar-li Acesa, li va donar les regnes de Saba. D’ençà de llavors, Alemany ha estat un dels executius de confiança més longeus de l’actual president de La Caixa.

El seu desembarcament a Saba tenia certa lògica. Coneixia el sector dels aparcaments, al qual havia arribat gràcies a la fortuna familiar, la que li va donar una travessa amb 14 encerts quan ell tenia 12 anys: 885.000 pessetes que el seu pare va invertir en un solar per muntar un garatge. Alemany ha explicat que, lluny de viure millor, aquell premi va suposar que tota la família hagués de treballar molt més per gestionar l’aparcament i que el negoci familiar creixés. L’executiu va arribar a ser el president del Gremi de Garatges de Barcelona, malgrat que durant un temps va passar per la Banca Mas Sardá i per Banca Catalana.

De Saba -empresa que encara presideix- va saltar a Acesa. Només una setmana després presentava un acord per desencallar amb les administracions una ampliació de l’autopista a Tarragona i la construcció d’una variant. Pragmàtic, els qui el coneixen el consideren un home capaç d’arribar a consensos. Va ser un dels artífexs de la creació d’Abertis quan Acesa es va fusionar amb Áurea. Va liderar l’adquisició de la francesa Sanef i, un cop confirmat el fiasco de la fusió d’Atlantia, va iniciar l’expansió cap a Llatinoamèrica. Durant el seu mandat, Abertis ha perdut molts concursos per la contenció de les seves ofertes, sempre molt primmirades per no perdre qualificació creditícia.

O el Prat o res

Alemany va fer gran Abertis, que va intentar convertir en un grup global d’infraestructures que gestionava des d’autopistes fins a centres logístics, torres de telecomunicacions i satèl·lits. Fins i tot aeroports, tot i que aquesta és la història d’una altra de les seves frustracions: Alemany volia gestionar l’aeroport del Prat, operació que el govern espanyol no va permetre per salvar la unitat d’Aena. Tot i la proximitat d’aquest directiu amb el nacionalisme català, l’ operació el Prat no s’emmarcava en una qüestió reivindicativa. Abertis volia gestionar aquesta infraestructura perquè era la més rendible d’Aena. Com que no ho va poder fer, el grup es va vendre tots els aeroports que gestionava i després va iniciar un camí enfocat a la generació de liquiditat venent-se tot el que no fossin autopistes.

Exresponsable de la secció de bàsquet del Barça, expresident del Cercle d’Economia i actual president del Patronat del Liceu, sempre ha estat molt actiu en l’àmbit social. I no va entrar en política perquè no va voler. Artur Mas volia que fos el conseller d’Economia en el seu govern business friendly. Ell ho va rebutjar. A canvi, va presidir el seu grup d’assessors econòmics, el Carec, on va haver d’esprémer la seva capacitat per als equilibris i el consens.